Captius muts

Eren combatents que havien caigut presoners a les trinxeres més castigades del front central de Catalunya: les de Sentiu de Sió, des d'on l'exèrcit republicà volia sortir per a arrabassar a les tropes franquistes el cap de pont de Balaguer. Després de mesos d'intensos combats per apoderar-se uns i altres de posicions més avançades, els soldats de la República foren vençuts allí l'1 de gener del 1939. Molts d'ells moriren en la lluita. Als captius els aplegaren primer a Cubells per dur-los després cap al sinistre camp de concentració de Miranda de Ebro, un dels 194 construïts per Franco. De camí cap allà els internaren en el que havia estat santuari del Sant Crist de Balaguer –habilitat com a “centre d'interrogatoris”– i a la plaça de toros de Logronyo.

Hom calcula que en aquell moment del final de la guerra hi havia a Espanya mig milió de presos republicans. En aquella corrua de presoners hi havia el meu pare, i Francesc Grau i Viader, autor del llibre Rua de captius, obra del 1981 que fa un parell de mesos ha reeditat Club Editor. Els camps de concentració franquistes eren tant o més inhumans que els que s'habilitaren al sud de França per acollir els fugitius que arribaven de Catalunya. L'escriptor i periodista Francesc Grau n'explica episodis corprenedors, i les seqüeles: “Les enormes matrius dels camps de concentració havien tingut l'eficàcia de gestar una generació d'homes moralment castrats, de parir una munió de criatures físicament acovardides i disposades a acceptar totes les humiliacions sense un sol crit de protesta.” Com diu en l'epíleg del llibre Marta Marín-Dòmine, investigadora de Toronto, és en aquesta descripció de l'estat d'ànim d'aquells expresos “on podem trobar la clau que explica el silenci del testimoni dels camps franquistes”. Aquells homes restaren muts durant molts anys en no reeixir a esborrar humiliacions, sofriments i pors. El seu silenci encongit explica en part que quedessin fora del relat dominant, fins ara, en el memorial de les víctimes d'aquella guerra.