Tàctica i estratègia
Sense negar que allò anomenat el procés sigui una aposta estratègica –del tot legítima– destinada a superar el marc polític i institucional que defineix la relació entre Catalunya i Espanya, no he pogut mai deixar d'observar-lo com un moviment tàctic que busca recuperar i consolidar l'hegemonia política dels partits nacionalistes catalans. L'aposta estratègica, a llarg termini, és una Ítaca llunyana a la qual mai acabem d'arribar; mentre que el moviment tàctic és una jugada a curt termini que té impactes concrets i mesurables en quotes de poder polític.
Aquest moviment tàctic es produiria com a reacció davant l'ocupació del Palau de la Generalitat per part del tripartit. Un escenari intolerable per a bona part del nacionalisme català i que justificaria una sèrie de moviments radicals destinats a recuperar l'hegemonia política. I els despatxos des de la qual exercir-la, naturalment. La coalició nacionalista, que havia governat Catalunya des de la recuperació de la democràcia, no ha deixat mai de veure's com el pal de paller del país. Una metàfora, per cert, que invoca clarament la seva vocació hegemònica. L'arribada (sempre percebuda com a il·legítima) del tripartit va esquerdar aquest pal de paller, de manera que a CiU no li va quedar més remei que radicalitzar el discurs nacionalista sobre el qual construïa la seva somiada transversalitat. Quan un vol ser pal de paller no pot ser ni de dretes ni d'esquerres, ha de ser català i estimar el país. De fet, CiU mai s'ha trobat còmode en l'eix ideològic esquerra-dreta, mentre que es mou esplèndidament en l'eix Catalunya-Espanya. La superació del desgavell esquerranós del tripartit i l'arribada de l'ordre nacionalista, d'aquells que es limiten a estimar Catalunya, va ser la base d'un moviment tàctic d'èxit innegable. I no només perquè ha generat uns resultats electorals que han permès recuperar els despatxos perduts, sinó també perquè ha aconseguit centrar, de forma gairebé obsessiva, el debat polític català en l'eix nacional. Aquesta era la principal garantia per recuperar l'hegemonia política.
Els moviments tàctics, però, són jugades a curts termini que desperten interrogants en el llarg termini. Així, d'una banda, la centralitat de l'eix nacionalista permet recuperar quotes de poder i despatxos, però també ha proporcionat una força renovada a ERC. L'hegemonia política de CiU ha aconseguit imposar-se al contrincant tradicional, el PSC, fins a pràcticament humiliar-lo, però es veu amenaçada per la forta empenta d'una ERC que competeix en el seu mateix terreny de joc.
D'altra banda, l'eix nacional ha estat un dic de contenció davant la crisi social, econòmica i ambiental que estem patint; però el dic podria estar a punt de desbordar-se. El perfil d'Ítaca no sembla dibuixar-se amb prou nitidesa en l'horitzó, de manera que el tradicional eix esquerra-dreta, amb les desigualtats socials i les cada cop més mal repartides penúries econòmiques, està agafant aire. L'emergència de nous actors polítics podria interpretar-se en aquest sentit.
El procés, doncs, almenys pel que fa a la seva lectura més tàctica, hauria generat rèdits immediats, però el seu futur seria incert. Hauria facilitat el retorn de la tradicional hegemonia política de CiU, però per aconseguir-ho s'hauria forçat tant el motor que podria col·lapsar-se abans del previst. Sovint els moviments tàctics tenen efectes perversos en el llarg termini. I potser seria pervers que CiU deixés de ser el pal de paller de Catalunya, però sobretot seria pervers que un moviment tàctic de partit generés un fracàs estratègic de país.
