La columna
L'onada no s'atura
Podemos rep plantofades de tot arreu. El Partit Popular els acusa d'esquerranosos radicals equiparables al terrorisme. El PSOE, de dividir el vot progressista. Izquierda Unida, de presentar-se com a defensors d'idees que ells ja defensen des de fa dècades. I els nacionalistes, de ser un cavall de Troia per sembrar cugula entre els sobiranistes. I malgrat tots aquests atacs, creix. I creix tant, que els sondejos d'intenció de vot del CIS indiquen que podria ser la tercera força política en unes eleccions generals espanyoles. És clar que els sondejos del CIS són tendenciosos i manipulats per als que s'hi veuen perjudicats i un indicador estimulant per als que en surten ben parats. Però probablement Podemos hi queda curt encara. Els atacs que rep són la demostració més evident del pànic que s'apodera dels partits tradicionals davant la possibilitat que l'avanç progressiu de la radicalitat democràtica els despengi dels pedestals on s'han encimbellat i encastellat. “Es corre el risc que provoquin un gran desencís”, coincideixen a acusar-los des de diferents fronts ideològics, sense adonar-se o admetre que el desencís provocat per ells mateixos és el que obre les portes a Podemos.
A Catalunya, la lectura sembla que és diferent. De moment. La radicalitat democràtica prioritza aconseguir votar sobre el futur del país, però no perd de vista la necessitat de regenerar la política en el sentit més etimològic del terme. Els dos canvis ens són necessaris i els partidaris d'aquesta transformació accepten que aquest sigui l'objectiu de l'endemà. Ara bé: la integració de la ciutadania en els processos polítics i la regeneració de la política institucional no pot esperar indefinidament que l'estat propi l'emmarqui. Si la culminació d'aquest procés s'alenteix soporíferament, és adreçat per camins laberíntics o es desvirtua, que ningú no dubti que l'onada de canvi li passarà pel damunt. I no seran els amagats a dins de cap cavall de Troia sinó els decidits a posar fi a la comèdia en què s'ha convertit la gestió dels interessos públics, que a dia d'avui ja són majoria.