El referèndum d'Escòcia

Quan només falta un mes per al referèndum sobre la independència d'Escòcia, fa realment la impressió que aquí, entre nosaltres, no hi ha gaires comentaris sobre aquest procés que, aparentment, hauria de ser observat amb gran interès. De moment, s'ha fet el debat entre el líder independentista, Alex Salmond, i el líder unionista, Alistair Darling. El primer s'ha manifestat a favor d'un vot d'ambició i no de por o temença. Creu que Escòcia podria tenir una societat més justa i menys limitada per l'austeritat centralista de Londres. El seu rival, en canvi, avisa dels possibles problemes per conservar la lliure esterlina com a moneda i les dificultats per mantenir-se com a país membre de la UE. Oblida, però, els aspectes emocionals del “millor junts” i es concentra en les qüestions materials i econòmiques. Cal tenir present que la Gran Bretanya ja ha escollit l'opció de quedar-se fora de l'euro i, a la pràctica, també de la política agrícola comuna que la primera ministra Thatcher va considerar inacceptable i que la va portar a reivindicar el “xec britànic”. I és que, en el fons, Cameron ja demostra sentir-se tan incòmode a la UE com Salmond dins del Regne Unit, per exemple, en el tema de la lliure circulació i la política de la immigració. En tot cas, els unionistes afirmen que, en cas de negociar una unió monetària com a país independent, Escòcia s'hauria de sotmetre al control de les seves finances públiques. I que, si optés per una nova moneda o per una adopció informal de l'esterlina, els bancs podrien emigrar cap al sud. Naturalment, els secessionistes repliquen que si els bancs que els exploten se'n van, doncs bon vent i barca nova. És per això que, en un to molt menys agressiu, els tres principals partits del Regne Unit han manifestat que oferiran una més gran “devolució” (és a dir, un traspàs de competències), especialment en temes fiscals i d'autogovern, que combinin el millor dels dos mons. Per tant, sigui quin sigui el resultat del referèndum, més que el final d'un viatge, serà el començament d'una nova etapa.

Escòcia va quedar unida a Gran Bretanya el 1707 i va tenir accés a la zona de lliure comerç de tot l'imperi (no com a Espanya, que va reservar-lo per a Castella). D'aquella manera, un estat perifèric es va convertir en una de les regions més riques del món, gràcies a la tecnologia del vapor, i en un líder mundial de la construcció naval i de les locomotores. Però, al segle XX, l'indústria transformadora va entrar en declivi i el 1970 va començar a reviure el nacionalisme, amb l'eslògan, gens sentimental, que els jaciments del mar del Nord eren el “petroli d'Escòcia”. Als vuitanta, l'antipàtica Thatcher va dispensar als escocesos un tracte d'altivesa i menyspreu que va acabar de donar ales als independentistes. Tant, que, en les eleccions del 1977, els conservadors només van obtenir un sol escó de diputat i els laboristes ho van agrair amb la constitució d'un parlament escocès (situat en un edifici obra de l'arquitecte català Miralles), on el Partit Nacionalista va assolir el primer lloc i on es va demanar el referèndum sobre la independència. La reivindicació la planteja com una possibilitat viable, atès que és la zona més rica després de Londres i el sud d'Anglaterra. I segons el comentarista John Kay, l'única preocupació que tenen els empresaris és la de d'imaginar una independència amb poders municipals reaccionaris o socialistes en un esquema de poder de capitalisme de compares. Tanmateix, el grau d'independència d'un estat europeu petit avui dia és forçosament limitat. I això no poden canviar-ho les urnes.

Els observadors opinen que la qüestió no es pot enfocar des de l'anàlisi cost-benefici, sinó més aviat segons l'estratègia que es pugui dissenyar de cara als decennis dels vint, dels trenta, dels quaranta, en temps de pau o de guerra, d'expansió o de frenada i de globalització o de proteccionisme. En termes estrictament econòmics, la cosa no significaria una gran diferència amb qualsevol de les formes de divorci. Hi ha models de dimensió similar i resultats diferents (com ara Irlanda o Grècia) i models de compenetració amb un gran veí, com és el cas del Canadà en relació amb els EUA. O també el precedent del Quebec, que sempre viu com si estigués a punt de separar-se. Ja a escala europea, tenim la idea de fer que Europa vaig millor, però no que la seva ossificada burocràcia se'ns imposi a tots. És cert que ser escocès és, en termes identitaris, més que ser família, però no és necessàriament segur que aquest sentiment és pugui traduir en termes polítics. De totes maneres, el comentarista John Lloyd pensa que el suport a la independència és més un sentiment que no pas una consideració econòmica. Nogensmenys, els problemes de Rússia i de l'Orient Mitjà fan previsiblement rendibles les prospeccions de BP i de Total a les illes Shetland. Per bé o per mal, sabrem si Braveheart cridarà “llibertat” o si només es modificaran algunes de les regles del joc.