L'imaginari polític

La força del movi­ment català cap a la inde­pendència rau en la con­fluència de dife­rents cor­rents de pro­cedència diversa que han anat cons­truint un nou ima­gi­nari polític comú per al futur de la nació a Cata­lu­nya. Com han asse­nya­lat els teòrics de la nació i del naci­o­na­lisme, la for­mació d'un ima­gi­nari de refe­rents naci­o­nals àmpli­a­ment accep­tat pels mem­bres de la comu­ni­tat és la con­dició històrica per pas­sar, com escri­via Joan F. Mira, de la “nació cul­tu­ral” a la “nació política”.

La nove­tat d'aquest procés res­pecte a eta­pes ante­ri­ors, ja sigui en la Tran­sició o durant la Segona República, és que l'ima­gi­nari que ara s'ha anat assu­mint per una àmplia ciu­ta­da­nia cata­lana és inequívoca­ment sobi­ra­nista. És a dir, els ele­ments refe­ren­ci­als bàsics no miren tant a la nació (ima­gi­nada) com a l'Estat (ima­gi­nat). O millor, ara la nació (cata­lana) es dóna per afir­mada (jus­ta­ment perquè ha estat negada pel Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol), i es reclama l'estat propi com a garant defi­ni­tiu de la nació.

Els his­to­ri­a­dors del futur —el peri­o­disme pretén ja fer-ho inter­pre­tant el pre­sent incert— hau­ran d'expli­car com el vell cata­la­nisme, sovint d'arrel cul­tu­ral i sen­ti­men­tal, s'ha trans­for­mat en inde­pen­den­tisme homo­lo­ga­ble a qual­se­vol altre movi­ment inde­pen­den­tista de la història. També hau­ran de pre­ci­sar com, en cosa de pocs anys, la vin­di­cació d'un estat sobirà ha pas­sat d'una mino­ria estig­ma­tit­zada a ser el movi­ment polític cen­tral de la con­jun­tura cata­lana i fins i tot espa­nyola.

En aquest punt, els ana­lis­tes coin­ci­dei­xen a des­ta­car la con­junció almenys de qua­tre cor­rents que han ali­men­tat el gran riu de l'inde­pen­den­tisme català. D'una banda, els vells i reduïts sec­tors de l'inde­pen­den­tisme de sem­pre hau­rien arros­se­gat els sec­tors cata­la­nis­tes mode­rats cap a la radi­ca­lit­zació. De l'altra, la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra el nou Esta­tut ori­gina una nova onada de con­ver­sos cap a la secessió (Rubert de Ventós els ano­menà “inde­pen­den­tis­tes no naci­o­na­lis­tes”). I encara s'hi suma un quart cor­rent que beu­ria del movi­ment del 15-M i que malda per fugir de les polítiques repres­si­ves i aus­te­ri­ci­des del govern espa­nyol.

La cam­pa­nya d'Escòcia cap al seu referèndum d'inde­pendència ha aju­dat també a defi­nir l'ima­gi­nari polític català. Com han afir­mat politòlegs experts en política euro­pea, Escòcia ha anat cre­ant el que en podríem dir una pos­si­bi­li­tat per a altres naci­ons sense estat. Came­ron i Sal­mond van acor­dar el pro­ce­di­ment. Els joves s'han llançat al sí. Cat Boyd, la jove acti­vista del Yes Cam­paign va dir davant la Cam­bra dels Comuns a Lon­dres: “La inde­pendència d'Escòcia no és sobre ban­de­res i fron­te­res, és sobre el canvi i les vides de la gent.”

Passi el que passi el 9-N, una gran part de la ciu­ta­da­nia cata­lana man­tindrà ins­tal·lat en les seves ments i els seus cors un nou ima­gi­nari que incor­pora la pos­si­bi­li­tat de ser estat sobirà a Europa. El seu poten­cial és enorme. I a Madrid i a Brus­sel·les ho saben. Un poten­cial difícil de desac­ti­var, per més bom­bes i escàndols polítics, tipus Jordi Pujol, que es llan­cin als camps de bata­lla de la ima­gi­nació i de l'opinió.

I és que el nucli dur del nou ima­gi­nari polític català està for­mat per dues con­vic­ci­ons o il·lusi­ons indes­tri­a­bles. Una és la d'acon­se­guir un estat propi per millo­rar el benes­tar de tots els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. I l'altra és una qüestió de pro­ce­di­ment democràtic: la decisió sobre l'estat propi, l'han de pren­dre els cata­lans i cata­la­nes.