Un ‘café au lait' a Tolosa

A l'ombra dels contraforts de la catedral d'Albí, davant els quadres de l'exposició permanent de Tolouse-Lautrec, tot, llevat l'autor, s'empetiteix i sembla menor. També nosaltres, que caminem amb ganduleria merescuda barrejats amb els altres turistes i que, contemplats amb els ulls enlairats de les gàrgoles, som tan sols coloraines en moviment. El pintor, nan de naixement però de talent gegantí, va tenir la valentia d'abandonar el cotó fluix de la fortuna paterna i va optar per la vida bohèmia al París de principis del segle XX que el va fer immortal. Ara el seu record viu penjat a les parets d'aquest palau episcopal regat pel riu Tarn. Fer vacances en un país veí sempre és una lliçó d'humilitat. Les catedrals són més altes; els carrers, més nets; la gent, més educada; els bistecs, més generosos, i, a sobre, els rius van plens d'aigua. Ja seria demanar massa que t'hi poguessis banyar per eixugar les calorades d'aquest estiu meteorològicament tan estrany, que s'acaba amb la sensació que ni tan sols ha arribat a començar. A la tarda, toca una visita a la Cité de l'Espace de Tolosa per retre homenatge als conqueridors de l'espai i fer una passejada pels jardins japonesos, on et deixen trepitjar sense gaires contemplacions la delicada gespa acabada de segar però en canvi et renyen si aixeques massa la veu. Fulleges la premsa. Aquí els diaris no parlen d'Espanya. Ni una ratlla entre els titulars que destaquen els estralls de l'epidèmia d'Ebola a l'Àfrica i la cavalcada apocalíptica de la maquinària de guerra damunt el cel de plom de Gaza. Aquí els diaris reserven les seves planes principals a explicar que l'Hollande vol marxar i que en Sarkozy planeja tornar. A la televisió, les cadenes nacionals retransmeten en directe la cerimònia de commemoració del centenari de la Primera Guerra Mundial. Parla el rei de Bèlgica, les càmeres enfoquen els convidats, no diuen res quan surt Felip VI sense la Letícia. Que els diaris no en parlin, però, no vol dir que les notícies no arribin. L'endemà, a la plaça del Capitoli, el cambrer que t'acaba de servir el café au lait, et pregunta si ets espanyol i tu li contestes que véns de Catalunya. “De Catalunya?”, se sorprèn, abans de rectificar-se a ell mateix i afegir: “Així, no es pot pas dir que siguis d'Espanya!” Amb la força dels conqueridors de l'espai i amb la calma dels jardiners japonesos, nans però amb aspiracions gegantines, encetem avui aquest mes de setembre que ens portarà el compte enrere de nous i definitius reptes.