La funció pública
Diuen que Josep Pla, en veure els gratacels de Nova York amb els llums encesos, va preguntar: “I tot això, qui ho paga?” Jo de vegades davant de determinades despeses innecessàries pagades amb diners públics em pregunto: “I tot això, per què es paga?”
Els diners públics són limitats, cosa que es posa més de manifest en èpoques de crisi econòmica com l'actual, i per això s'hauria de repensar de quins serveis s'ha de fer càrrec l'estat. En primer lloc, cal estudiar i decidir quines tasques han de fer les administracions públiques i quantes persones han de fer cada tasca i si els qui les fan han de ser funcionaris o no, perquè s'ha de prioritzar a què es dediquen els diners públics. L'estat s'ha de fer càrrec de tots aquells serveis que conformen l'estat del benestar (pensions, sistema sanitari, ensenyament públic, etcètera), sens perjudici que, per a mantenir-lo, tampoc en aquests àmbits no s'han de malbaratar els diners públics. Certament, l'estat del benestar comporta unes despeses que cal que l'estat assumeixi mitjançant els impostos.
Un dels àmbits que cal repensar a fons és el sistema de la funció pública. Sovint penso que d'aquí a cent anys, quan s'estudiï l'actual sistema de la funció pública des d'una perspectiva històrica, es veurà com una raresa, com una anomalia productiva. Actualment hi ha molts treballadors públics que fan tasques que no caldria que es fessin. Cal suprimir aquells serveis que no són útils per a la ciutadania. S'ha de tenir present que als treballadors públics, tant si la feina que fan serveix per a alguna cosa com si no, els paguem els contribuents. El tema de fons és el de la “pólvora del rei”, és a dir, quan es fan despeses o contractes o es creen llocs de treball amb diners públics no es té, amb totes les excepcions que calgui fer, la mateixa cura que si les despeses es fessin amb diners propis.
Cal remarcar que el problema és el sistema de funció pública i no els treballadors públics, que fan el que els encomanen. Per això, cal que la direcció administrativa de les administracions públiques estigui a càrrec de gestors professionals, subordinats a les directrius dels responsables polítics, perquè les eleccions legitimen el comandament dels polítics des del punt de vista democràtic, però no en garanteixen la seva capacitat per a gestionar. Els gestors haurien d'encarregar-se de garantir l'eficiència de les tasques atribuïdes a cada treballador públic.
Com en totes les professions, hi ha treballadors públics que compleixen amb escreix les seves obligacions i n'hi ha que no, però el sistema de la funció pública fa que a fi de mes cobrin igual els uns que els altres. Per això, cal vincular, de forma efectiva i no merament teòrica com passa ara, el lloc de treball a la productivitat.
Seguint amb la idea de fer una despesa eficient en el sistema de la funció pública, cal, d'una banda, limitar la contractació de treballadors públics al nombre que sigui necessari i, d'altra banda, que les noves contractacions es facin d'acord amb els criteris constitucionals de mèrit, capacitat i igualtat, i d'acord amb la legislació laboral, perquè no cal que tots els treballadors públics siguin funcionaris. Només haurien de ser funcionaris un limitadíssim nombre de professionals, que han de tenir garantida la independència de criteri, com és el cas dels jutges, o els que hagin d'emetre informes jurídics o econòmics per tal que no puguin ser destituïts si els informes que emeten no estan d'acord amb els interessos dels responsables polítics de torn, o, entre d'altres, els policies, però no cal que siguin funcionaris la major part dels que ho són, com per exemple els professors, els metges, els caps de servei, els administratius, els conserges i el personal d'obres i serveis.
De tota manera, no s'ha de permetre, de cap manera, l'acomiadament arbitrari dels treballadors públics, encara que no siguin funcionaris, ja que el problema de permetre fer-ho podria ser que els dirigents dels partits polítics, després de guanyades unes eleccions, repartissin entre els seus “amics i coneguts” els llocs de treball dels acomiadats, perquè acomiadar, si es fa amb diners públics, no costa res als responsables polítics que ho facin.
