Pujol i els filisteus

Sembla ja poc dubtós, per les informacions de la policia i els mitjans de comunicació, que Jordi Pujol abraça definitivament l'independentisme quan el tripartit maragallià desborda la seva obra i el 2011 es transparenta més allò que succeeix al voltant seu. En essència, un descomunal cas de corrupció i d'abús del poder administratiu. Però la composició té una contrapart: els que van callar, i pocs poden excusar-se d'aquesta evidència moral. El silenci era el tribut a l'omertà, tal com s'interpreta aquest concepte en les terres d'Itàlia. Mai, o quasi mai, podem excusar-nos d'això, i encara menys exonerar-nos quan el reflex dels ecos es percebia arreu. En conseqüència, “el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”. Catalunya és exemple en moltes coses, però també en corrupteles. Per tant, qui estigui lliure de culpa que proclami el “jo acuso” d'Émile Zola.

Dit això, els esdeveniments mudaran l'epidermis i les seves entranyes, ja que els detestables polítics que diuen governar, o aquells que s'arroguen la categoria d'opositors, estarien, excepte comptades excepcions i molt lloables, inclosos en aquest procés general degeneratiu. Em sobra memòria per afirmar que aquí la corrupció no va ser cosa d'un dia des del franquisme. Recordi's el cas de Porcioles i tota la brutal especulació urbanística, que a tants va enriquir en aquells anys en què es perseguia verdor o cada pam de terra lliure d'una trepitjada. Després molts, que van pecar de mals semblants, han tractat de reivindicar la seva figura política, fet que tampoc he entès mai. Però aquest és un país de les meravelles, on determinats líders inconsistents neixen a la vorera de l'Ebre, i de la nit al dia es converteixen en genis de la conducció dels pobles. Tant, tant genis, que repeteixen la història amb tots els seus errors del passat, fins arribar, a vegades, al ridícul; un extrem al qual, segons el president Tarradellas, mai un polític hauria d'arribar.

Ara bé, d'aquest penós espectacle, una lliçó ja no s'ha d'oblidar: la ingratitud, la infidelitat, la vilesa són estats de conducta que no haurien d'existir en les grans causes, ni en la conducció dels pobles. Pot un polític, governant o no, trair el seu líder? Pot un líder exercir la duplicitat, de manera que la seva acció i la seva doctrina es dissociïn en pràctiques antagòniques? És validable la ingratitud quan és producte de la inconsistència i la covardia? L'espectacle de deutors vergonyants, de fills ingrats, de seguidors beneficiats, d'empresaris agraciats que fugen, o neguen, o denigren Jordi Pujol és tan vergonyós com innumerable. Aquesta és la darrera podridura de la política, aquella que renega de la mà que li va donar aliment, de la persona que el va encimbellar immerescudament, d'aquell que, no només va traçar la seva carrera, sinó que el va ubicar en el cursus honorum, immerescut per la seva vàlua. Són les rates de la política que fugen quan el vaixell fa aigües. Quin espectacle més trist. Quina poca integritat...

La crisi de Jordi Pujol és la crisi del sistema polític català, i alguna cosa més. Ara bé, negar que durant 23 anys el president Pujol va aixecar en bona mesura la Catalunya d'avui, la qual, per cert, no va endeutar en la magnitud dels seus successors, tripartit inclòs, seria mentir tan escandalosament com ara fan aquells que neguen els seus favors, o simplement no ho volen reconèixer. La governació de Catalunya és obra d'un Pujol, al qual ara vexen els seus, els que mai haurien destacat sense ell, ni sense Convergència. Aquests indignes personatges probablement van rendibilitzar també les irregularitats, les prevaricacions o els disbarats avui revelats. Què s'han pensat?

Davant aquest vergonyós espectacle, s'entendria que en la cúspide de la ira o de la baralla, un Pujol justicier, com un gegant Samsó bíblic, s'abracés a les columnes de CiU i derroqués el temple amb tots els filisteus dins. Ho repeteixo, ja que és la sentència: ¿Tu quoque filii mihi?! Cert: els fills assassinant (políticament) el seu pare. Tal vegada caldrà invocar Freud.