Autodeterminació

Avui fa exactament cinc anys de la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt, tret de sortida d'una consulta popular sobre la independència, organitzada per voluntaris de plataformes locals i amb una coordinació nacional, que va portar a votar gairebé un milió de catalans en 554 municipis, entre el 2009 i el 2011. L'objectiu d'aquest moviment popular era servir d'assaig, d'exemple i de pressió perquè fossin les institucions que organitzessin un referèndum oficial i vinculant sobre la independència. Després de les mobilitzacions massives dels darrers anys, i en particular la del 2012, aquest objectiu s'ha transformat en un mandat democràtic, el que emana de les darreres eleccions al Parlament. El govern i la majoria parlamentària que dóna suport a la consulta, han optat per esgotar primer les vies de la legalitat espanyola per convocar aquest referèndum. És per això que, atès que la competència per convocar referèndums no ha estat traspassada, la votació del 9 de novembre s'anomena consulta. Però, més enllà de les tàctiques legals que aquesta majoria ha considerat més apropiada, del que estem parlant, és de realitzar un referèndum d'autodeterminació.

L'autodeterminació, principi formulat pel president Wilson el 1918, lentament es va anar convertint en dret universal. Recollit com a principi a la Carta de les Nacions Unides de 1945 en el seu article primer, “un dels objectius de Nacions Unides és desenvolupar relacions d'amistat entre les nacions basades en el principi d'igualtat de drets i d'autodeterminació dels pobles”, es transforma en dret al Pacte de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides del 1966, el primer de tots els drets polítics reconeguts com a universals. “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació, en virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.” No és cert, doncs, que sigui un dret limitat a les colònies, s'aplica a tots els pobles. Ara bé, el que no existeix són regles precises d'aplicació d'aquest dret. Ser un estat és una qüestió més de fet que de dret. Població permanent, territori definit, govern efectiu i capacitat d'entrar en relació amb altres estats, són els criteris de la Convenció de Montevideo. Però com s'hi arriba? Òbviament al llarg de la història s'hi ha arribat per diverses vies, la principal de les quals ha estat la guerra. Sortosament, en les darreres dècades, la majoria dels nous estats que s'han creat ho han estat per vies pacífiques i democràtiques, i aplicant el dret d'autodeterminació mitjançant referèndums. Així, s'ha anat avançant en l'aplicabilitat d'aquest dret, i el Tribunal Internacional de Justícia va fixar el nucli del principi legal d'autodeterminació establint que un poble ha de ser autoritzat a expressar la seva voluntat lliure i genuïna en relació al seu futur. El primer president del Tribunal de Crims de Guerra de l'ex-Iugoslàvia, el jurista Antonio Cassese, explica a l'obra de referència Self-determination of peoples. A legal reappraisal, que en les exrepúbliques soviètiques i iugoslaves es van fer referèndums arreu, la majoria amb l'oposició de l'Estat mare, justament perquè calia invocar aquest dret.

La paradoxa en el nostre cas és que negant-nos aquest dret ens l'estarien reforçant internacionalment. Però això no significa que la comunitat internacional ens empararà, ni vindrà al nostre rescat, no siguem ingenus. Només analitzarà els fets a posteriori. Per tant, el que cal fer és simple i alhora complex: celebrar la consulta del 9 de novembre, de manera oficial, als col·legis electorals, amb el cens de l'Idescat, i aconseguir que més del 50% d'aquest cens vagi a votar.