Un present de petanca

Havent dinat, arrecerats en una placeta polsosa de qualsevol de les nostres ciutats, un grup de vells comparteix a l'ombra de les moreres una partida de petanca amb joves aturats. No és una imatge entranyable, tampoc la fotografia d'una comunió intergeneracional consumint felices hores d'oci. És, en realitat, un contrast d'edats i manca d'horitzons que serveix d'exemple perfecte del nostre fracàs social. Uns, veient com van girant les lentes manilles del rellotge de la jubilació. Els altres, sense manilles ni tan sols rellotge. Si les noves generacions es refugien en els mateixos jocs que les velles, és que ja no els queden ni esperances ni conquestes. Un dia els vam batejar amb arrogància i menyspreu, quan crèiem que ser ni-ni era una opció indolent, i ara que per a la majoria d'ells segurament és massa tard ens adonem que en realitat aquell nom era una condemna. Un de cada cinc nois i noies d'edats compreses entre els quinze i els vint-i-nou anys no té cap ocupació laboral ni es dedica tampoc a estudiar, una xifra que se situa molt per sobre de la mitjana de la resta d'estats membres de l'OCDE (l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) i només per darrere de la registrada a Turquia. Una de les conclusions de l'últim informe d'aquesta organització, conegut la setmana passada, constata l'obvietat que un major nivell educatiu representa una barrera de protecció contra la desocupació però, alhora, certifica també la paradoxa que a l'Estat espanyol la taxa d'atur entre els universitaris i entre els titulats amb formació professional és igualment superior als nostres veïns. Els vam escarnir quan tots plegats nedàvem en el miratge de l'opulència i ara els sentenciem als llimbs socials sense ni tan sols demanar-los perdó per un present de petanca i un futur inexistent. I, malgrat això, és sorprenent veure com en l'associacionisme actual, també en les grans manifestacions que bombegen sang renovada a les artèries dels nostres carrers, hi predomina gent de la franja d'edat més castigada. Els veiem a les capçaleres de les manifestacions, portadors de pancartes i protagonistes de les portades dels diaris i revistes que resumeixen l'èxit de les concentracions humanes, arrossegant a les trinxeres del compromís jubilats reclutats als camps de petanca. Mentrestant, els governants que van aprovar les lleis laborals que els bandegen i els maltracten amb contractes precaris ni se'n preocupen ni sembla importar-los gaire.