Regirar-nos el cervell
No és aquest l'espai adequat per a demostracions estadístiques, però queden ja pocs dubtes sobre la tendència de les nostres societats a la fragmentació i a la polarització. S'amplia la distància entre els rics i els pobres, les classes mitjanes es mostren cada cop més vulnerables i, tot plegat, sembla que ens està allunyant dels vells somnis d'un estat de benestar que equilibrava la societat i ens protegia a tots, independentment dels nostres mèrits i capacitats.
Aquesta realitat, però, curiosament, no sembla despertar el nostre esperit crític. Així, paradoxalment, les espremudes classes mitjanes són les principals defensores d'una retòrica individualista i competitiva que no fa altra cosa que degradar les seves condicions de vida. Reivindiquen el discurs d'una lluita solitària i meritocràtica i, de manera quixotesca, acaben batallant contra els molins de la globalització amb les minses forces d'una llança individual. Ulrich Beck escrivia, ja fa una dècada, que bona part dels patiments d'aquest nou segle s'explicaven per la asimetria que suposa afrontar des de biografies particulars assumptes que són col·lectius. Fem de David contra Goliat i, naturalment, perdem.
Davant del persistent empitjorament de les condicions socials, necessitem doncs pensar d'una altra manera; que se'ns regiri el cervell. Robert Reich, professor de la Universitat de Califòrnia, ens animava a fer-ho en un article dedicat a les estratègies de lluita contra la pobresa. Un article que ens sacseja i ens ajuda a pensar d'una altra manera a través d'algunes afirmacions tan provocadores com ben justificades. En primer lloc, Reich afirma que “el creixement econòmic no redueix la pobresa”, desmentint un axioma tan interioritzat per la majoria de la població com desmentit per la realitat. I per demostrar-ho ens recorda –entre moltes altres dades– que des de la dècada dels setanta l'economia americana ha crescut un 147%, sense que això hagi impedit que la pobresa i, sobretot, les desigualtats es disparessin. En segon lloc, Reich també ens indica que “el treball no redueix la pobresa”, desmantellant així bona part dels arguments esgrimits des de fa dècades. L'escassetat estructural de treball i la consolidació del perfil dels “treballadors-pobres” són els principals arguments per desmentir una idea tan consolidada com aquella que afirma que “la millor política per lluitar contra la pobresa és generar ocupació –sigui de la qualitat que sigui”. No hi ha cap dada que avali aquesta afirmació, que fins i tot esdevé indecent quan observem com –ben a prop nostre, a la ciutat de Barcelona– gairebé una quarta part dels usuaris dels serveis per als “sense llar” són persones que treballen. Això sí, en unes condicions que no els permeten viure sota un sostre.
Segur que hem de continuar invocant l'esforç i el treball; però també hem de deixar de culpabilitzar les persones d'unes situacions que solen estar fora del seu control. No és només una qüestió ètica –que també–, sinó una necessitat. Una condició de partida sense la qual no podrem revertir el col·lapse cap al qual estem conduint la nostra societat. Hauríem d'estar –usant una expressió prou coneguda– en guerra contra la pobresa i, en canvi, estem en guerra contra els pobres. A veure si se'ns regira el cervell.
