Vol o voleu?

Qualsevol que es miri la pàgina www.9nconsulta2014.cat/ hi podrà visionar el vídeo de 27 segons de la campanya cautelar que ha fet la Generalitat. Cap al final, apareix una imatge de la butlleta de la pregunta amb la llegenda següent: “Voleu que Catalunya esdevingui un Estat?” (en cas afirmatiu) “Voleu que aquest Estat sigui independent?” Mentrestant, se sent una veu en off que diu el mateix: “Voleu que Catalunya esdevingui un Estat?” (en cas afirmatiu) “Voleu que aquest Estat sigui independent?” Aquest “voleu”, em sembla perfecte. En un altre element de la mateixa pàgina web, on diu “Podeu descarregar-vos aquí la papereta de votació (català-castellà) en format PDF” s'ofereix al visitant la possibilitat de visionar la butlleta de la pregunta. I, oh meravella!, la pregunta ha canviat. La llegenda de la papereta descarregable diu: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat? (en cas afirmatiu) Vol que aquest Estat sigui independent?”. Aquest “vol”, ja no em sembla tan perfecte.

En les versions oficials, tant la que consta en el text del decret de convocatòria signat pel president de la Generalitat, com la que consta en el Decret 129/2014 publicat al DOGC, la llegenda de la primera part de la pregunta és: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” És a dir, el “vol” s'ha imposat al “voleu”. A mi, el tractament del receptor amb la 3a persona del singular “(vostè) vol?” no m'agrada gens. Tot i que reconec que aquest és el tractament més habitual en les relacions fora de l'administració i que passa per indicar una relació molt afectuosa, sempre m'ha semblat que té a veure amb una contaminació lingüística del català que prové del castellà “¿(usted) quiere?”.

Em sembla molt millor la fórmula usada pels publicistes creatius del vídeo promocional (que, d'altra banda, no entenc com han pogut simular una papereta amb una llegenda falsa que no es correspon amb la realitat). Vaja, que hauria preferit el tractament del receptor amb 2a persona del plural (vós); entre d'altres raons, perquè és el tractament tradicional en el llenguatge administratiu català. I indica una relació en què es combinen l'afecte i el respecte entre l'emissor i el receptor.