‘Die berliner Mauer'
Tant en la premsa europea com en la de caràcter internacional, la commemoració dels vint-i-cinc anys de la caiguda del mur de Berlín (9 de novembre de 1989) no passarà desapercebuda. Al nostre país, per la circumstància històrica excepcional que estem vivint (i patint), aquesta efemèride pot quedar eclipsada i desdibuixada. No obstant això, la caiguda del mur de Berlín, més enllà del seu significat eminentment simbòlic, va representar per a molts intel·lectuals europeus el final del segle XX. Encara no hem digerit prou bé el significat últim d'aquell esdeveniment, perquè, certament, parlem d'un esdeveniment i no d'un fet. Encara no hem comprès les claus per dibuixar el fil que uneix la caiguda del mur de Berlín amb l'esfondrament de les Torres Bessones el dia 11 de setembre del 2001, un esdeveniment decisiu que, per a molts intel·lectuals, va significar el començament del segle XXI i de l'era del terror global.
El món dels dos centres, dels dos règims oposats, de guerra freda, va desfer-se gairebé de manera definitiva aquell 9 de novembre de 1989, però l'11-S va mostrar al món un nou marc, presidit per un únic centre i envoltat d'una perifèria humiliada i disposada a ferir de mort el centre del nou imperi. L'islamisme radical (no dic l'Islam) va entrar, així, en la primera pàgina de la història per mostrar la resistència de la perifèria al centre. Com podem veure, la història continua en el present amb formes de terror tan bàrbares com les decapitacions filmades i penjades al Youtube.
Alguns van sentenciar, precipitadament, que la caiguda del mur representava la mort de Karl Marx i, per extensió, dels marxismes, posant-ho tot dins del mateix sac. Els filòsofs d'arrel marxista més lúcids, però, molt abans de la caiguda del règim de la DDR i de la Unió Soviètica, ja havien denunciat que aquells règims totalitaris de signe marxista i leninista eren una caricatura o un esperpent de l'esperit i de la lletra dels textos del jove Marx.
Els ‘neocons' nord-americans van excitar-se d'allò més amb la caiguda del mur. Van arribar a sentenciar el final de la història i l'adveniment de l'últim home; la victòria definitiva del model liberal sobre el marxisme, d'Adam Smith sobre Karl Marx, quan, de fet, hi ha molt poc de Smith en el neoliberalisme actual i molt poc de Marx en aquells sistemes totalitaris d'esquerra que encara cuegen en el món.
En el present, alguns reivindiquen de nou el marxisme, especialment a àmbit global, per fer front a l'extensió del neoliberalisme globalitzat amb totes les seves desastroses conseqüències que té, no solament per als grups humans més vulnerables del planeta, sinó també per al medi ambient i per a les generacions futures. Vist amb perspectiva, però, cal constatar que la caiguda del mur va obrir un període nou i molts éssers humans es van alliberar d'un règim opressor, que vulnerava les llibertats civils fonamentals com la llibertat d'expressió, de creences, d'associació, de moviment, també de pensament.
Amb tot, l'extensió del turbocapitalisme en el pla global també genera tota mena de contradiccions i de drames humans. Els nous messianismes populistes reivindiquen la justícia social, l'equitat, la fraternitat i la igualtat de drets. No hi ha res a dir. El problema és que s'inspiren en els vells esquemes dels sistemes ideològics de signe marxista en la seva pitjor versió. Altres cerquen un model social i polític que conjugui creativament l'equitat i la llibertat per contenir tant un sistema com l'altre. L'Estat social europeu, l'economia social de mercat, amb totes les seves limitacions, és un camí d'esperança, però molt fràgil, terriblement amenaçat per la forta pressió mundial. Enfortim-lo.
