Opinió

LA GALERIA

Això de la tercera edat

Talleyrand, començà a actuar en societat quan ja era força gran i va fer tots els papers de l'auca

Tenir bona salut, cobrar de l'Estat, cultivar una mica l'esperit i fer allò que de veritat t'agrada són, penso i en aquest ordre, els quatre puntals bàsics d'una bona jubilació. Si a tot això hi afegim uns quants bons amics i alguna dosi de bufera encara que sigui esporàdica per practicar qualque excés de tant en tant (vull dir excessos purament festius i volàtils, que quedi clar), ja n'hi ha per cantar-hi els goigs de l'excel·lència.

Espero fer-me perdonar la confessió personal, però en aquesta dita tercera època de la vida, allò que més em compensa és embolicar-me, comprometre'm a fer coses (que m'agradin, ja ho he dit), moure'm i actuar on sigui i on calgui. Un dia parlàvem de tot això amb una colla d'amics, un dels quals em va dir què cony pretenia amb tanta activitat i bellugadissa. Li vaig dir, exagerant molt i molt perquè no m'empipés més, que el meu model era Talleyrand, aquell personatge francès que començà a actuar intensament en societat quan ja era força gran (en aquell temps s'era gran molt abans que avui dia) i que va fer tots els papers de l'auca: Charles Maurice de Talleyrand era bisbe quan començà la Revolució Francesa, fou abat de la basílica de Saint-Denis, va ser membre molt destacat de l'Assemblea com a delegat del clergat, fugí als Estats Units durant el Terror, tornà al govern amb Barràs, va ser ministre d'Exteriors amb Napoleó, dimití quan Napoleó es passà de rosca, restaurà la monarquia borbònica, dirigí el Congrés de Viena on hi féu la famosa proclama del formatge Brie de Meaux com a rei dels formatges (l'únic “monarca” per cert a qui va ser fidel sempre) i creà la monarquia constitucional de Louis Philippe. Als antípodes de tot això, he de dir que em sento molt negativament fascinat per aquesta mena de persones que passen pel món com si tot ell fos una parada d'autobús desconeguda en un país estranger, on han baixat per error sense tenir cap idea d'on són ni per què s'han equivocat, ni de com se'n sortiran, ni de cap on tiraran. I de persones així, n'hi ha –en conec tres o quatre, només en el meu restringit cercle vilatà.

Un altre bon avantatge d'això de la tercera edat és que el pas del temps i la maduresa van convertint en comèdia allò que havia sigut (o havíem considerat) tragèdia. Perquè els que ja som en aquest privilegiat estadi, perdem abans la memòria dels nostres pecats que la imaginació per a inventar-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.