L'escriptor nu

Avui Josep Pla i Maria Mercè Marçal comparteixen article. El lector té tot el dret a sorprendre's i preguntar-se quina és la relació. Ras i curt: amb pocs dies de diferència han arribat a les llibreries textos inèdits d'un i altre. En tots dos casos són dietaris personals, notes escrites sense pensar en la publicació, i que obren portes íntimes. De La vida lenta (Destino) se n'ha parlat i escrit molt. Sense cap voluntat literària, amb anotacions telegràfiques i minucioses, el llibre –apte només per a iniciats o lectors militants– és el retrat puntillista d'un Pla als antípodes de la màscara caricaturesca que ell mateix va construir o va contribuir a construir: un Pla turmentat, esqueixat, que viu amb desgana i s'enfronta a l'angoixa, la solitud, la vellesa, l'alcoholisme i la misèria política del país. Enmig de les controvèrsies biogràfiques, la reaparició periòdica de la seva relació amb el franquisme i l'espionatge de segona fila, o l'abús de l'anecdotari que li fa un favor ben flac, aquestes notes l'humanitzen, a banda de constituir un document de primer ordre. Sobretot perquè –com ja va explicar Xavier Pla a Ficció autobiogràfica i veritat literària (Quaderns Crema) fa gairebé dues dècades– l'escriptor va desdibuixar permanentment –i amb tota legitimitat– les fronteres entre la realitat i la ficció, entre autor i personatge, per a la confusió de lectors innocents. El senyal de la pèrdua (Empúries) recull textos inèdits de Maria Mercè Marçal (1952-1998): cartes escrites a l'escriptor francès Jean-Paul Goujon quan es documentava per a la novel·la La passió segons Renée Vivien i un dietari que va començar quan se li va diagnosticar el càncer que li causaria la mort dos anys després. Són també textos personals, però hi batega la potència lírica de l'escriptora, una veu lúcida, malgrat l'angoixa i la por, amarada d'una bellesa terrorífica i trasbalsadora que va més enllà del document o del testimoni vital. “Covo l'ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l'aixella”, escriu. “(...) he començat a posar per a la mort. No sóc jo qui faré «mon squelette». No sé, tampoc, com posar, no tinc models a l'abast.” Marçal veu en la malaltia la torna d'un excés de felicitat: “Excés de premis, la llicència i, allò que més importa, l'Heura, la Fina, el nou pis, les perspectives de felicitat que ja són felicitat –el futur desitjat compartit fet present–. Si tinc sort, deia, el retrat quedarà inacabat durant un temps... quant?” No en va tenir, de sort. No en vam tenir.