L'escriptor nu

Avui Josep Pla i Maria Mercè Marçal com­par­tei­xen arti­cle. El lec­tor té tot el dret a sor­pren­dre's i pre­gun­tar-se quina és la relació. Ras i curt: amb pocs dies de diferència han arri­bat a les lli­bre­ries tex­tos inèdits d'un i altre. En tots dos casos són die­ta­ris per­so­nals, notes escri­tes sense pen­sar en la publi­cació, i que obren por­tes ínti­mes. De La vida lenta (Des­tino) se n'ha par­lat i escrit molt. Sense cap volun­tat literària, amb ano­ta­ci­ons telegràfiques i minu­ci­o­ses, el lli­bre –apte només per a ini­ci­ats o lec­tors mili­tants– és el retrat pun­ti­llista d'un Pla als antípodes de la màscara cari­ca­tu­resca que ell mateix va cons­truir o va con­tri­buir a cons­truir: un Pla tur­men­tat, esquei­xat, que viu amb des­gana i s'enfronta a l'angoixa, la soli­tud, la vellesa, l'alco­ho­lisme i la misèria política del país. Enmig de les con­trovèrsies biogràfiques, la rea­pa­rició periòdica de la seva relació amb el fran­quisme i l'espi­o­natge de segona fila, o l'abús de l'anec­do­tari que li fa un favor ben flac, aques­tes notes l'huma­nit­zen, a banda de cons­ti­tuir un docu­ment de pri­mer ordre. Sobre­tot perquè –com ja va expli­car Xavier Pla a Ficció auto­bi­ogràfica i veri­tat literària (Qua­derns Crema) fa gai­rebé dues dècades– l'escrip­tor va des­di­bui­xar per­ma­nent­ment –i amb tota legi­ti­mi­tat– les fron­te­res entre la rea­li­tat i la ficció, entre autor i per­so­natge, per a la con­fusió de lec­tors inno­cents. El senyal de la pèrdua (Empúries) recull tex­tos inèdits de Maria Mercè Marçal (1952-1998): car­tes escri­tes a l'escrip­tor francès Jean-Paul Gou­jon quan es docu­men­tava per a la novel·la La passió segons Renée Vivien i un die­tari que va començar quan se li va diagnos­ti­car el càncer que li cau­sa­ria la mort dos anys després. Són també tex­tos per­so­nals, però hi batega la potència lírica de l'escrip­tora, una veu lúcida, mal­grat l'angoixa i la por, ama­rada d'una bellesa ter­rorífica i tras­bal­sa­dora que va més enllà del docu­ment o del tes­ti­moni vital. “Covo l'ou minúscul de la mort, arran de pit, sota l'aixe­lla”, escriu. “(...) he començat a posar per a la mort. No sóc jo qui faré «mon sque­lette». No sé, tam­poc, com posar, no tinc models a l'abast.” Marçal veu en la malal­tia la torna d'un excés de feli­ci­tat: “Excés de pre­mis, la llicència i, allò que més importa, l'Heura, la Fina, el nou pis, les pers­pec­ti­ves de feli­ci­tat que ja són feli­ci­tat –el futur desit­jat com­par­tit fet pre­sent–. Si tinc sort, deia, el retrat que­darà ina­ca­bat durant un temps... quant?” No en va tenir, de sort. No en vam tenir.