Jaume Canivell

És clar que quan els empresaris fan política, també han de ser interpel·lats políticament. El senyor Mariano Ganduxer, propietari del grup hoteler Bonanova, presideix una associació d'empresaris contraris a la independència. Tenen previst presentar el manifest dijous que ve i potser ja ens diran quants empresaris són els que el signen i qui són. Sembla que per problemes de salut el senyor Ganduxer ha delegat les seves funcions de l'associació en el vicepresident senyor José Bou, propietari d'una panificadora. Divendres passat a 8tv, Josep Cuní el va entrevistar i realment l'entrevistat va mostrar molta justesa argumental fora del seu amor a Espanya (cosa que no critico) i els tòpics espanyolistes de sempre.

És a dir, que hi ha una majoria silenciosa que té por i calla i, per tant, ell se n'apropia per afirmar que la majoria dels catalans no volen la independència. També extrapola el seu argument en el món empresarial, i ells en volen ser el herois que donaran la cara per aquesta majoria que calla. Quan se li va preguntar si creuen just el finançament català, va divagar i ens va mostrar un buit argumental impropi de qui vol liderar un grup d'empresaris.

Quan els unionistes diuen que la incertesa perjudica l'economia, sempre em ve al cap aquell 20 de novembre del 1975, encara amb el dictador de cos present, que jo tenia hora per signar l'escriptura de la compra d'un habitatge i a l'arribar a casa del notari, molt atabalat i encara compungit per les paraules d'Arias Navarro, ens va dir: “Es que hoy nos sentimos como huérfanos” i tenia por per la incertesa. Segurament molts empresaris d'aleshores i de la mateixa corda dels que representa el senyor Bou, en aquells moments sentien pànic per les incerteses que s'obrien, de la mateixa manera que també hi havia algun empresari que no volia que s'obrissin les fronteres per evitar competidors. Aquesta mena de gent, sacrificarien la voluntat d'un país expressada democràticament per tal de defensar els seus interessos particulars o per no haver d'enfrontar-se a canvis d'entorn. Tenen dret a defensar-ho, però mai un país es pot sotmetre als seus interessos particulars. L'Espanya que defensen és la que no ha tingut cap mirament a fer miques el “pacte constitucional”; el que ha utilitzat una reinterpretació de la Constitució per recentralitzar; el que juga descaradament amb el finançament per desacreditar la Generalitat ofegant-la i, alhora, per fer ostentació del FLA. És la que es querella contra el president de Catalunya, la vicepresidenta i una consellera per facilitar urnes. Però, a més, és una Espanya que cada dia cau més en el precipici de la descomposició.

Transparència Internacional acaba de dir-nos que Espanya és un país europeu d'alta corrupció, i el Real Instituto El Cano, en el seu últim informe, ha tornat a posar en evidència (no és la primera vegada que ho fa) la decrepitud de la marca Espanya estudiant les vinyetes que sobre Espanya ha fet la premsa internacional. De moment el descrèdit ja penalitza a les gran empreses espanyoles; Aràbia Saudita ha vetat a les constructores ACS, FCC i OHL perquè participin del macroprojecte de 3.500 milions d'euros per la construcció d'onze estadis de futbol. La raó és per les tenses relacions a causa de les dificultats en la construcció del tren d'alta velocitat La Meca-Medina, un projecte de 6.736 milions d'euros que van donar a un consorci espanyol i que ha obligat la ministra Ana Pastor a fer-hi uns quants viatges per posar-hi una mica d'ordre.

Jaume Canivell era aquell empresari català de la pel·lícula de Berlanga, La escopeta nacional, un model d'empresaris que avui són minoritari, però que encara existeixen i s'organitzen.