Escriure

“Pocs homes hau­ran patit tant com jo per la lite­ra­tura”, va escriure Gus­tave Flau­bert, i Louis F. Céline: “L'estil és una feina molt, molt i molt dura.” “Alguns no tenen res a dir, però s'entes­ten a dir-ho per escrit”, diu Paul Valéry. És un mis­teri perquè alguns homes i dones tenen l'obsessió per escriure, quan hi ha pro­per el perill del no-res que recorda Valéry. Escriure és un ofici que és prop del ridícul i veí de la medi­o­cri­tat. També, és clar, és pos­si­ble l'excel·lència, però és l'excepció, és el patri­moni d'un quants “tocats per la mà de Déu”. Si costa tant i hi ha tants perills, per què es fa? Podríem par­lar de la vani­tat, de la volun­tat de l'humà de pro­jec­tar-se als altres, de ser reco­ne­gut perquè s'és lle­git. És una pos­si­bi­li­tat, però només això, perquè no ho pot expli­car del tot, és només una part de la veri­tat perquè n'hi ha molts que escri­uen sense aquesta volun­tat, lluny d'aquesta intenció.

El full en blanc és un repte. Una vegada ini­ciat l'exer­cici d'escriure el pen­sa­ment que és simul­tani i no enca­de­nat amb l'escrip­tura corre lliure per un altre camí i el que pen­ses a l'inici acaba, una vegada l'escrit conclòs, essent dife­rent del que queda plas­mat en el paper. La posició d'ori­gen ha can­viat per la reflexió que acom­pa­nya l'escrip­tura. Sense escriure és impos­si­ble pen­sar, és només escri­vint que es pot pen­sar; hi ha excep­ci­ons però són extre­ma­da­ment rares: Sòcra­tes no va escriure mai res i ha dei­xat una immensa empremta en el nos­tre pen­sa­ment, en la nos­tra cul­tura.

Escriure un informe sobre un assumpte con­cret reque­reix sim­pli­ci­tat i capa­ci­tat de síntesi. L'informe no ho ha de con­te­nir tot sinó el que és essen­cial. L'inici és la des­cripció de la situ­ació, el punt de par­tida, després ha de con­te­nir una dis­cussió i anàlisi de les alter­na­ti­ves i per fi la pro­posta de solució. Res d'això és lite­ra­tura, és sim­ple comu­ni­cació, però aquesta per ser eficaç ha de ser sintètica i com­pleta. Si el que rep la comu­ni­cació s'avor­reix, perd interès i deixa de lle­gir, no s'acon­se­gueix l'objec­tiu; si no entén el que és essen­cial en el mis­satge, tam­poc.

La lite­ra­tura no és altra cosa que l'escrip­tura tocada per l'art. Flau­bert i Céline par­len d'això. Escriure sobre deter­mi­nats assump­tes històrics, polítics, soci­als està entre la comu­ni­cació i l'art però hi ha d'haver una certa elegància si l'assaig ha de ser més que un docu­ment acadèmic i enci­clopèdic; acon­se­guir-ho és la “gràcia” que reque­reix l'escrip­tura. Deia Azorín que l'escrip­tor d'arti­cles viu obses­si­o­nat pel que ha d'escriure a data fixa, busca de manera per­ma­nent l'arti­cle que li falta, viu la rea­li­tat des d'aquesta pers­pec­tiva, és una defor­mació, pri­mer és la vida i després la lite­ra­tura, si s'inver­tei­xen les pri­o­ri­tats la pro­ducció literària en pateix.

L'estruc­tura del que s'escriu ha de ser sen­zi­lla si les capa­ci­tats de l'escrip­tor són limi­ta­des. Deia Josep Pla a un jove que volia dedi­car-se a la lite­ra­tura i li pre­gun­tava, pre­gunta que no té res­posta, com havia d'escriure, “Jove no es com­pli­qui la vida: sub­jecte verb i pre­di­cat, punt, i torni a fer una altra frase amb la mateixa estruc­tura, quan sàpiga fer això ja farà més, de moment es dedi­qui a bus­car l'adjec­tiu ade­quat, just, amb això ja en té prou, és difi­cilíssim tro­bar-lo...” El Segle d'Or de la lite­ra­tura cas­te­llana es pro­du­eix al XVII, en el moment àlgid del bar­ro­quisme, i això ha dei­xat empremta. En gene­ral en cas­tellà es fan ser­vir fra­ses llar­gues amb jux­ta­po­sició de prin­ci­pals i sub­or­di­na­des, i això fa més difícil enten­dre el text. En català no és així però en tot cas la recepta de Pla –enfron­tats a la difi­cul­tat la res­posta és la sim­pli­ci­tat– és l'ade­quada.

Arri­bats aquí cal­dria que jo expliqués per què escric, la raó no és altra que per poder pen­sar. Si el resul­tat, que sem­pre és ver­go­nyo­sa­ment medi­o­cre, pot ser­vir a algú, tant de bo sigui així, però ni ho puc fer, ni ho sé fer, ni ho pre­tenc, dit sigui amb excu­ses als lec­tors que per bon­dat enorme i paciència infi­nita s'atre­vei­xen a lle­gir el que jo escric. El poeta menorquí Ponç Pons escriu a l'aire lliure: “Avui no hi ha movi­ment, hi ha agi­tació. Men­tre escric, a més de les for­mi­gues que es pas­se­gen indi­fe­rents a la ploma que segrega mots, una ara­nya es des­penja com si no hi veiés prou bé i volgués lle­gir-ho tot de més a prop, no et vull, li dic, aquí, sobre el qua­dern. L'ara­nya em mira sense immu­tar-se i puja, pel fil, de nou dalt l'arbre”, la volun­tat obses­siva per l'art d'escriure...