Ràdios impertinents

Els mitjans d'informació de casa nostra són, al meu entendre, d'excel·lent qualitat. Per això criden l'atenció, desentonen, determinades pràctiques com aquesta que vull comentar. Em refereixo a les trucades telefòniques impertinents des de les ràdios a domicilis particulars. Al començament es feien només des d'emissores petites i des de programes més aviat friquis, de poca audiència, però la cosa deu haver tingut èxit i ara se'n fan també des de programes de les principals emissores que tenen milers d'oients. El “graciós” de l'emissora truca a algú que està descansant, o llegint, o cuinant, vés a saber, amb qualsevol excusa (és veí d'algú famós, té un cognom especial...), o sense cap excusa i simplement rep la trucada a l'atzar. La veu de qui contesta surt en antena sense que se l'hagi advertit que l'escoltaran molts ciutadans. La gent sol respondre de bona fe però sovint, a mesura que avança la conversa, la insistència de qui truca provoca que s'atabali o perdi els papers. Objectiu aconseguit, perquè d'això es tracta, precisament, de fer riure l'audiència fent befa de qui ha contestat. Un cop penjat el telèfon els locutors acostumen a afegir comentaris sobre les respostes o l'actitud de qui ha rebut la trucada.

A les ràdios es fa principalment periodisme (informació i opinió) i entreteniment. Cal diferenciar aquestes dues funcions, perquè sovint es confonen per justificar que en els mitjans hi ha d'haver màniga ampla sempre, que les llibertats no s'han de restringir, etc. Certament és així si es tracta d'informar i d'opinar, però no quan és només entreteniment, sobretot si és a base de molestar la gent en el seu domicili i, d'alguna manera, escarnir-la. A mi em mereixen molt més respecte les persones que ens molesten amb trucades comercials que no pas aquests altres impertinents que també es mouen, tinguem-ho present, amb fins comercials. Ells cobren per aquesta feina i l'emissora que li deixa fer obté diners amb la publicitat inclosa en el programa. No és correcte èticament ni ho és legalment. Utilitzar la veu d'algú sense el seu consentiment amb finalitats comercials és un acte il·lícit, diu la llei, i encara ho és més si es fa vulnerant la reserva (secret) de les comunicacions. Que no hi hagi denúncies perquè la gent no ho sap (en realitat segurament ni sap que la trucada queda enregistrada ni que es difon) no ha de ser excusa perquè les emissores ho continuïn fent, almenys aquelles que pretenen ser respectuoses amb els ciutadans.