Autohumiliació

És de sobres coneguda l'escassa importància que Alícia Sánchez-Camacho dóna a Catalunya, en tant que nació que aspira a autogovernar-se, i a les seves institucions de govern. No és res de nou, ni tampoc estrany, veure-la utilitzar el Parlament com el plató d'un ‘reality' de baixa política, en comptes del segon parlament més antic d'Europa. Aquesta setmana, però, la seva actuació a la comissió d'investigació del cas Pujol va ser autohumiliant.

Deu tenir l'autoestima tan baixa que ja no li ve d'aquí o deu anar inclòs en el sou que el partit li va triplicar en plena recessió o en el de senadora virtual d'una cambra fantasmagòrica. Segurament les dues coses alhora. El cas és que a ASC no li va importar presentar-se en una comissió de treball, de preguntes i respostes, de recerca d'informació de primera mà a benefici de la transparència i dels ciutadans amb un discurs de pim-pam-pum, pronunciat amb un to histriònic i destinat únicament a proporcionar la carnassa prefabricada que alimenta determinats grups mediàtics espanyols.

No li va importar menjar-se el sentit del ridícul ni polir-se les engrunes de credibilitat que li poguessin quedar presentant-se en cos i ànima en una comissió d'investigació a fer discursos, exigir respostes i demanar dimissions, quan encara l'esperen a declarar davant la comissió d'investigació del cas Método 3.

No li va importar que els seus votants i tots els catalans poguessin detectar en la seva intervenció cap informació veraç ni rellevant, cap pregunta útil, ni cap aportació aclaridora, més enllà del to agressiu, les insinuacions sense rigor, el totum revolutum i alguna fotocòpia de diari, d'aquells que publiquen dossiers falsos amb intencions barroeres, com si fos la prova irrefutable que condemnava (i sentenciava) el president Mas i per extensió l'ambició sobiranista de la majoria de catalans.

No li va importar, en fi, que la seva realitat superés la seva caricatura. Cal suposar que la recompensa s'ho val.