Masoquistes

Vista 50 sha­des of Grey, perquè lle­gir-se no es pot lle­gir, veig que per a molta gent el món de la domi­nació/sub­missió era un món total­ment ocult. No em refe­reixo només a la pràctica amb l'amant, que segur que tam­poc gaire, sinó és que ni tan sols a nivell lite­rari o cine­ma­togràfic. La pel·lícula (igual que el lli­bre) tracta el tema d'una forma tan enze, tan vul­gar, tan mal­des­tra i amb tan poca pro­fun­di­tat, que ni tan sols ultra­passa l'ambició de qual­se­vol film eròtic dels anys sei­xanta. Fins i tot His­toire d'O, escrita l'any 54 i duta al cinema l'any 75, la supera en mati­sos i en intenció. Aquesta mena de conte de fades per a mullers de vida trista no guarda ni tan sols el mínim res­pecte que mereix una pràctica, no sem­pre sexual, que ni va de jocs de mani­lles o fuets a vint euros, ni ho deu tot al marquès de Sade o a Leo­pold von Sac­her-Masoch. Una mica de res­pecte, si us plau. Tant per a la pràctica, com per a la lite­ra­tura mateixa. I, sobre­tot, una mica més d'ima­gi­nació.

Vam anar alguns amics escrip­tors, fa ja alguns anys, a un local del car­rer Ate­nes on la gent es pren una copa amb nor­ma­li­tat però on es pot, també, exhi­bir la per­so­na­li­tat domi­nant o sub­misa que hom té guar­dada. Amb pare­lla o sense, la gent es treu la màscara i juga a ser un objecte o un tra­fi­cant d'esclaus i tal vegada és així com són en el fons. Vam con­ver­sar amb l'amo, vam inter­can­viar idees amb alguns par­ti­ci­pants, però no se'ns va acu­dir riure de res ni de ningú. Sí que en sor­tir del local vam fer broma (no diré noms), però sobre­tot vam sor­tir-ne sabent que havíem pre­sen­ciat una cosa seri­osa. Una façana interes­sant del sub­cons­ci­ent, del somni, de la natu­ra­lesa humana. Amb vari­a­bles i moti­va­ci­ons per­so­nals i graus molt diver­sos. Doncs bé: aquesta pallas­sada que s'acaba d'estre­nar als cine­mes i que fa mesos que infecta les nos­tres lli­bre­ries escull jus­ta­ment l'angle més insípid, infan­til, de nena tonta i de xulo­pis­ci­nes amb antifaç que es podia esco­llir per al tema. Fins i tot els nens del par­vu­lari desen­vo­lu­pen jocs (cru­els o no) molt més com­ple­xos i sofis­ti­cats que aquest pam-pam al culet que se'ns vol ven­dre com a sopa d'all dels tabús soci­als. I sense que els facin falta uten­si­lis hor­te­res de sex-shop, ortopèdia per a gent amb ima­gi­nació ortopèdica, cros­ses per a invàlids amb l'eròtica al got del Nes­quik.

La domi­nació i la sub­missió és la vida, exis­teix arreu. Evi­dent­ment que pot ser un joc esti­mu­lant, sí, però trac­tar-nos com a adults no hau­ria de pas­sar per ofe­rir un monu­ment a la cur­si­lada, un nome­ol­vi­des de cuir, un vide­o­clip de la Madonna, una Caja Roja amb lla­cet, unes picar­dies bara­tes que al damunt tenen el mal gust d'estre­nar als cine­mes per Sant Valentí. Volen conèixer el món de la domi­nació/sub­missió? En pri­mer lloc, no mirin res: explo­rin dins dels seus pro­pis records i rare­ses. Però a més, si cal, mirin Secre­tary, de Ste­ven Shaim­berg (2002), o Bit­ter moon, de Roman Polanski, entre mol­tes altres. Pen­sin en l'última vegada que es van sen­tir humi­li­ats o que van acon­se­guir humi­liar algú, a la feina o a la vida, i reco­ne­guin amb quina inten­si­tat o per què exac­ta­ment els va bate­gar el cor. Quin pols ani­mal o humà hi resi­deix. I si el que són és uns maso­ques, i els agrada més el paper mal­trac­tat del tema, si els agrada patir molt i rebre una bona esto­vada, facin-se por­ta­veus de l'opo­sició i duguin el pre­si­dent Mas a una comissió par­la­mentària. O facin una cosa encara pit­jor: vagin a veure la inso­fri­ble 50 sha­des of Grey. I paguin.