S'ho mereix Catalunya?

Com no podia ser d'altra manera, l'esclat del cas Pujol escampa i prorroga els seus efectes a través dels diversos actes d'un espectacle escandalós i fins i tot impúdic. No n'hi havia prou, és clar, amb l'explosió de l'artefacte, ni amb la voracitat de la caverna mediàtica madrilenya, ni amb el desconcert i l'enuig dels antics fidels del president. Havien d'arribar, lògicament, els episodis derivats de la investigació judicial i parlamentària que, en un cas com aquest, eren senzillament inevitables. L'espectacle continuarà, doncs, una llarga temporada, ja que queden encara altres etapes doloroses per cobrir. Al final, la veu dels ciutadans en les eleccions del setembre i les futures sentències judicials posaran terme a una exposició pública de misèries i vergonyes que potser fa feliços alguns, però que resulta francament anguniós per a molts de nosaltres. Res no pot barrar el pas, naturalment, a la transparència i als aclariments que voldríem i que no sabem pas si acabarem d'obtenir, però mentrestant la visió del drama no és precisament edificant.

D'altra banda, com que les estratègies de defensa judicial i la persecució política dels adversaris no s'avenen fàcilment a la claredat i a la “veritat” –per subjectiva que sigui–, estem assistint aquests dies a unes compareixences que revelen una actitud que no deixa de sorprendre'ns. Veure l'antic president escorredís i més aviat displicent i ensuperbit; escoltar l'esposa del principal imputat exhibint una altivesa i una condescendència filial incomprensibles; i contemplar finalment una exhibició de supèrbia i orgull tan inacceptables en boca del fill primogènit, no sé si ajuden a obtenir una absolució judicial, però en tot cas segur que projecten una imatge de conjunt realment llastimosa que enverina no tan sols una família, sinó tot un sistema polític i la societat mateixa que va fer-lo possible. Catalunya, aquesta Catalunya que circula en el llenguatge dels imputats com un autèntic patrimoni familiar exclusiu, realment no s'ho mereix...

Potser del penós espectacle d'aquests dies allò que més sorprèn és el contrast feridor entre tot el que anem descobrint, entre les revelacions que ens escupen a la cara, i els valors teòrics que es defensaven en el discurs polític del passat, l'adoctrinament amb què vam ser sermonejats durant tants anys de poder absolut i la moralitat que se'ns predicava cada dia. Cal que ho recordem? Valors com la fidelitat i el servei desinteressat al país, l'obra ben feta, la primacia de l'economia productiva, la subordinació de l'ambició personal a la causa col·lectiva, l'honestedat... trontollen i xoquen frontalment contra això que ara se'ns presenta als nostres ulls com una pràctica quotidiana executada sense escrúpols. Per part del fill gran, l'exhibició del poder, del diner i d'un sistema de vida competitiu i ferotge; l'ús del tràfic d'influències; l'abús del
cognom familiar i del poder polític per fer negocis; l'exhibició dels signes de riquesa; l'autoestima sense màcula ni limitació; l'exposició de l'eufemisme “dinamització econòmica” com a forma de guanyar-se la vida... Per part del pare, l'oblit interessat davant determinades realitats; la inhibició davant la conducta de la majoria dels seus fills; la tolerància davant determinades pràctiques il·lícites; la invocació patètica d'una superioritat moral inexistent...

Té raó en Pujol sènior quan afirma que moltes acusacions es basen en el “diuen, diuen, diuen”. I té raó quan sosté que les denúncies cal provar-les i que, per tant, ja veurem què quedarà demostrat davant els jutges. Però el domini de la impostura sobre tota una família i sobre un poder polític exercit impunement gravita ja damunt de tot, i ningú ja no en podrà esborrar els efectes. Els efectes sobre la família, això sens dubte, però també sobre una Catalunya ara atònita i abans massa tolerant. Una Catalunya que sí que es mereix una cosa diferent: una esperança de futur en llibertat que giri full d'una vegada d'aquesta pàgina tan trista de la seva història més recent.