Opinió

Natures mortes

Les dels germans Santilari, amb la incorporació d'objectes quotidians i anodins que les contextualitzen, són un autèntic plaer per a la vista

Al número 153 de la revista Sàpiens tro­bem la tri­ple pro­posta de Scho­pen­ha­uer per evi­tar el sofri­ment: la con­tem­plació d'obres d'art, la com­passió envers els altres i l'auto­ne­gació del jo. Per prac­ti­car la pri­mera us reco­mano que visi­teu, a la gale­ria Artur Ramon Art, de Bar­ce­lona, l'expo­sició L'altra llum, dels ger­mans bes­sons Josep i Pere San­ti­lari, nas­cuts a Bada­lona, que com­par­tei­xen estudi a Mont­gat, i que pin­ten, a vega­des con­jun­ta­ment, amb un gran per­fec­ci­o­nisme. Con­ver­tits en cro­nis­tes de la nos­tra època, Antoni Puig­verd, al catàleg d'una retros­pec­tiva sobre la seva obra cele­brada al Museu de Bada­lona el 2011, des­ta­cava que han estat capaços de reno­var els grans gèneres de la pin­tura –retrat, pai­satge i natura morta– amb un rea­lisme virtuós i deta­llista, fruit d'acu­rats estu­dis de com­po­sició, llum, color i pro­por­ci­ons, que només és pos­si­ble gràcies a un pro­fund conei­xe­ment de la història de l'art i de les tècni­ques d'alguns grans mes­tres del pas­sat i a un gran domini de l'ofici. Com han mani­fes­tat ells matei­xos en més d'una ocasió, les seves pin­tu­res i els seus dibui­xos són el resul­tat de tre­ba­llar molt, de “picar molta pedra”.

El tema de les natu­res mor­tes, o bode­gons (pot­ser seria més adi­ent desig­nar-les “vida ador­mida o qui­eta”, com van fer als Països Bai­xos al segle XVII), són objec­tes ina­ni­mats, mol­tes vega­des ali­ments. N'hi ha de l'antic Egipte, de Grècia i de Roma, han con­reat el gènere grans artis­tes, com ara Giotto, Cara­vag­gio, Velázquez, Zur­barán, Sánchez Cotán, Cézanne, Meléndez, Goya, Dela­croix, Van Gogh, Gau­guin, Picasso, Miró, Dalí... i fins i tot War­hol –la seva cone­gudíssima llauna de sopa–, i també se n'han fet dels plats d'El Bulli. A la ciència li interes­sen les rela­ci­ons entre men­jar i art. Al lli­bre El arte de la nutrición, els met­ges G. Ortiz i J.M. Gan­da­rias expli­quen el valor nutri­tiu dels pro­duc­tes de natu­res mor­tes cèlebres, i el Bri­tish Medi­cal Jour­nal, el desem­bre del 2008, publi­cava un arti­cle de Mau­reen i Ric­hard Park sobre l'art i la nutrició de malalts que no poden inge­rir ali­ments de manera con­ven­ci­o­nal, i ho fan per sonda o altres vies. Entre els exem­ples que cita­ven, una pin­tura de Frida Kahlo, Sense espe­rança, que expressa el seu sofri­ment per haver d'ali­men­tar-se d'aquesta manera a causa de les seves min­va­des con­di­ci­ons físiques, o una lito­gra­fia de Dau­mier sobre les “cures d'aigua”.

S'ha dit que una bona manera de gau­dir amb el men­jar sense por d'engrei­xar-se és lle­gir lli­bres de cuina. Pot­ser és millor con­tem­plar obres mes­tres de natu­res mor­tes. Narcís Coma­dira, qui con­si­dera que el terme d'ori­gen espa­nyol bodegón té més a veure amb el rebost que amb la taula parada, refle­xi­ona sobre gas­tro­no­mia i pin­tura a la con­ferència La natura morta. Men­jar amb els ulls, edi­tada pels Amics del Museu Naci­o­nal d'Art de Cata­lu­nya, a la qual he tin­gut accés gràcies al Ser­vei de Bibli­o­teca del Cam­pus de l'Ali­men­tació i a la del museu. Ara, durant unes quan­tes set­ma­nes tenim a l'abast les dels ger­mans San­ti­lari, de qui Antoni Puig­verd diu que “són gegants al cos­tat de mol­tes mani­fes­ta­ci­ons del pom­pier con­tem­po­rani”, perquè no hi ha res més revo­lu­ci­o­nari “en l'època dels artis­tes que fan mítings o bur­xen en els budells de l'obser­va­dor per pro­vo­car-li alguna reacció vis­ce­ral, que defen­sar la con­tem­plació tran­quil·la, la lenta degus­tació de la llum, la plàcida fruïció d'un pai­satge bar­ce­loní o l'ama­ble con­tem­plació d'una noia que dorm”. I també la con­tem­plació d'unes natu­res mor­tes que ens mos­tren, amb un gran vir­tu­o­sisme, madui­xes, figues, raïm, pa, nous i ave­lla­nes, que plan­te­gen una pugna a la foto­gra­fia i la gua­nyen. Les dels ger­mans San­ti­lari, amb la incor­po­ració d'objec­tes quo­ti­di­ans i ano­dins que les con­tex­tu­a­lit­zen (un envàs de plàstic, un paper film que embo­lica un for­matge...), són un autèntic plaer per a la vista. I si voleu saber com pin­ten, us reco­mano la pel·lícula El cua­dro, de David Tru­eba.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia