Un mercader d'emocions
Fa vint anys que Ovidi Montllor fa vacances. Seguint-ne la petjada, la gent de la terra l'honorarà en solitari, no pas sola. Si el poeta va sentir, des de l'escenari, l'escalfor del seu públic (anava a dir: “natural”), ara és el públic, constant i renovat, el que sentirà bategar els cors al compàs de les emocions que transmeten la poesia i la música d'Ovidi. No fa pas gaire, un comentarista de l'acadèmia dels sense-vel-al-paladar, deia que estava fart de veure a la televisió mostres del que en diem “cultura popular”, com calçotades o castells. Naturalment, el tal comentarista se'n guardava prou d'esmentar altres manifestacions de la cultura popular que poguessin difuminar el seu atac burleta a la cultura catalana. El que l'interessava era separar l'“alta cultura” –la que gent com ell pretén representar– de la “baixa cultura” –la del populatxo, deuen pensar–. Amb aquesta mandra mental, que és, també, senyal d'esmussament emocional, el personatge evitava afrontar temes de major calat: per exemple, el punt aquell en què conflueixen bellesa i veritat per donar lloc a una manifestació d'art que no tolera etiquetes. És el cas de l'obra d'Ovidi Montllor. Una obra, d'altra banda, que, si es pot declamar, escoltar, i ballar (¿qui no ha provat de fer passos de vals amb la Teresa?), pren tota la seva comunió emotiva quan es recorda l'autor dalt de la tarima, amb aquell posat del vençut insolent, que triomfa sobre l'escarni de l'enemic cridant-li a la cara greus veritats com cops de puny i burlant-ne els gossos d'atura amb la ironia de qui domina la llengua i la gràcia del llenguatge corporal. La pregunta que el pedant no es podia fer és com s'ha produït un efecte d'aquesta naturalesa en un xicot de classe baixa, d'una terra oprimida, i en temps de genocidi planificat. Pedanteria per pedanteria, li podríem dir que gràcies a la resistència i a la persistència històriques de la cultura popular, que és la cultura dels treballadors. Però ja ens adonem que, amb això, no ens mouríem gaire de lloc. La qüestió clau és què fa que les classes populars derrotades conservin el llegat rebut, que l'enriqueixin i el transmetin secularment, i el portin fins a la modernitat amb la finor, la gràcia i l'energia d'un dels seus representants eximis. La resposta és que, enfront del mecanicisme que voldria separar la vida social i cultural en compartiments estancs, en nom de la riquesa, la procedència, o els imperis, la cultura d'una nació està pastada per una xarxa de relacions densa i complexa, que s'estén al llarg dels segles, al marge de les formes polítiques circumstancials, i en la qual col·laboren tots els territoris que la formen, els sectors socials en què es divideix, i els genis que hi neixen, però que guarden com un tresor les classes populars. ¿Com es manifesta, això, en l'obra d'Ovidi? Es manifesta en una creació lingüística, una passió vital, i un rigor compositiu que el lliguen a la millor expressió dels poetes que l'han inspirat, i dels quals, a la vegada, se'n fa intèrpret. I, esclar, es manifesta en la capacitat del poble de sedimentar lliçons apreses d'estrangers, assimilades al patrimoni propi, i convertides en expressió col·lectiva. Ovidi sí que era un mediterrani de l'Àtica i la Bètica, de les Sirtes i les Pitiüses, de Nàpols i la terra de la fam i la lleganya, però era i és, sobretot, nostre. Una aportació genuïna dels Països Catalans a la cultura dels pobles, sense el desficaci d'institucions que deixen en la indigència, manifasseres, els enginys que no poden controlar.
