La fredor dels botxins

L'expressió “caloret faller” que Rita Barberà va perpetrar en l'acte de la Crida fallera d'enguany ha fet fortuna. A Catalunya ha servit com a combustible per a bromes. Sense entendre el drama i el desdeny que hi ha al darrere, molts catalans se'n riuen. Al País Valencià ha desbordat la paciència dels qui ja no en tenen. Dels qui esperen un canvi necessari en les pròximes eleccions municipals i a Corts valencianes. Això, d'un costat. De l'altre, la relliscada ha facilitat la consigna al Partit Popular, que ha ocupat carrers i places amb la reivindicació del “caloret faller”. Caloret d'invierno i d'estiu. Món de folls. El cas és que la broma es pot girar a favor de la candidata popular a l'alcaldia de València, que s'ha tornat als ulls més ingenus encara més tendra i humana. La tendresa del cavall d'Àtila.

Però tot aquest episodi de mal sainet, tota aquesta anècdota aparent, no hauria d'amagar la categoria. La categoria és que el Partit Popular al llarg de dues dècades a la Generalitat i vint-i-quatre anys a l'Ajuntament de València ha intentat destruir la llengua. L'idioma que reivindiquen com a “valencià” i “no català”. Un trist argot que reserven per als actes folklòrics i que no els serveix per a res més. Perquè el català al País Valencià en mans del PP és una traca absurda. Tan absurda, que quan algun dels seus dirigents ha intentat utilitzar-lo en un acte públic del partit ha hagut de retrocedir i passar-se al castellà davant les exigències d'un públic exaltat que exigia ser complagut “en espanyol”. Tan absurda, que els diputats populars a les Corts Valencianes només el fan servir per replicar a l'oposició.

El “valencià” del PP és un recurs per reivindicar en aparença un fals valencianisme. És una morralla local sense futur. És un ariet per utilitzar-lo contra “el catalanisme”. No és res. Com a ariet, això sí, en aquest darrer tram de la legislatura Alberto Fabra –que el parla només una miqueta millor que Rita Barberà– ha tornat a l'actualitat més trista. Dins la llei de “senyes d'identitat” el govern de Fabra ha nomenat l'entitat momificada Lo Rat-Penat com a assessora en “qüestions d'idioma”. Lo Rat-Penat tampoc és res. Quan va ser fundada el 1878 va servir per desviar qualsevol reivindicació lingüística seriosa cap al jocfloralisme. Durant el franquisme el règim ni tan sols la va considerar i allà es van refugiar els valencianistes honestos de la república. Va servir per fer cursos de català, però sempre amb magres pretensions. Obligades pels durs moments. En els anys setanta les autoritats locals i els falangistes la van ocupar per convertir-la en el baluard de l'anticatalanisme. Després d'una letargia carregada de subvencions, ara els torna a ser útil per contrarestar-lo a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un artefacte que va crear Eduardo Zaplana per aquietar Jordi Pujol en el moment del pacte amb José María Aznar i que ara s'havia tornat massa molesta. Massa “catalanista”.

Aquesta setmana Acció Cultural del País Valencià i les universitats valencianes han fet públic un document per demanar la igualtat de tracte lingüístic. Una llei i un bon govern que garanteixi els drets dels catalanoparlants. Els castellanoparlants els tenen tots. Òbviament, aquesta pretensió només serà possible si hi ha un canvi de poders. Si el Partit Popular perd l'hegemonia als principals ajuntaments i a la Generalitat. És possible que així sigui, però la gran incògnita són els partits que integren allò que es diu “oposició”. Sobre Compromís i Esquerra Unida hi ha, d'entrada, pocs dubtes, però quina actitud tindran davant la llengua catalana el PSOE i Podemos?

Benvinguda sigui la iniciativa d'una part de la societat civil valenciana que ja demana un compromís polític a favor del català. Maleïda sigui la indiferència amb què des de Catalunya tants i tants independentistes es miren les dificultats de la llengua catalana al País Valencià, les Illes Balears, Aragó o la Catalunya Nord. N'hi ha que riuen com una broma la insolvència de Rita Barberà i el seu “caloret faller”. N'hi ha que no entenen la fredor dels botxins.