Un sofà a la riba
Dues consideracions
Primera. M'ho comenta un amic. “Els que no volem gaire”, em diu, “tenim un respecte quasi reverencial pels pilots. Els que volen més sovint potser ja no s'hi fixen tant, potser tenen activats uns mecanismes en els quals la rutina els informa que tot està ordenat i que ni tan sols cal un ésser humà que accioni el mecanisme que fa enlairar l'avió i que el manté en l'aire i que el fa aterrar. Però nosaltres sí que pensem en aquesta persona. Quan sentim el seu nom per la megafonia, encara que sigui un nom convencional, no ho sé, un tal Fernández, posem per cas, si al davant hi ha un ‘comandant', aleshores aquest ‘comandant Fernández' esdevé una mena de semidéu en el qual tenim dipositades totes les nostres esperances. Ni se'ns passa pel cap que pugui fallar. De fet, ni ens atrevim a pensar que sigui humà.” El meu amic em diu tot això mentre s'assabenta de la sorprenent, inusual, terrorífica acció del copilot de Germanwings. “A partir d'ara”, afegeix, “sabrem que no és cert que estan per damunt de nosaltres i que no tenen els nostres defectes i que no pateixen les debilitats que nosaltres patim. Sabrem que som iguals, i que també es deprimeixen i tenen moments foscos. I tremolarem encara més.” Segona. La notícia de l'accident ho acapara tot. S'apropia del present i no deixa escletxes per a cap més novetat. ¿No? Resulta que sí. La mateixa tarda de la tragèdia, diuen que un futbolista argentí s'ha lesionat. I, al cap de poc, avisen que no és cert, que era una falsa alarma. La combinació dels dos drames és indecent, immoral, sobretot perquè l'assumpte del futbolista no és cap drama. I, a pesar d'això, s'ajunten, i ho escoltem amb el mateix nivell d'interès, neguitejats potser per una luxació en un turmell que no és sinó una frivolitat absoluta davant l'horror. El món segueix voltant, a pesar dels plors, sense clemència, com ja advertia Auden.