Oenagés paparres

Si camines per segons quins carrers de Barcelona has de ser àgil per no deixar-te envestir per les bicicletes viananticides i també per esquivar els venedors d'alguna cosa que tenen l'aire d'enquestadors. Com que coneixes la música, fas l'orni i passes de llarg sense ni tan sols contestar amb la mirada. Perquè una cosa és la bona educació i una altra, l'estratègia comunicativa del demanaire que, sense saber que existeix aquest concepte, es val de la captatio benevolentiae com a primeríssim pas per atraure l'atenció de l'interlocutor. Com que el primer ganxo és la mirada, fins i tot abans que la paraula, si tu no mires als ulls de la cara somrient que et barra el pas, t'estalvies la llauna d'un estira-i-arronsa verbal. Han tornat amb molta força els cambrers de restaurants que fan propaganda dels locals a la vorera, a vegades amb fotos dels plats per poder-los ensenyar als turistes. Són uns paparres que et deixen tranquil quan veuen que ets del país. Et persegueixen més els venedors que engeguen preguntes sobtades d'aquesta mena: ets feliç?, tens fills petits?, t'agrada llegir?, et preocupa la salut?, creus en una altra vida? No saps si et volen vendre una Bíblia o un apartament a la Costa Daurada, però no fas res per esbrinar-ho. Te'ls treus del damunt com qui espanta les mosques. Et sap més greu que t'assaltin joves d'una oenagé de prestigi i solvència irreprotxables. Suposo que són noies i nois que treballen a comissió, com qualsevol altre producte que es ven al carrer amb aquest sistema, i suposo que deu ser una estratègia eficaç de captació de recursos. Potser sí, però fa angúnia veure'ls empaitant la gent amb la mateixa actitud paparra dels que venen un fons d'inversió o el xarop de l'eterna joventut. Projecten una imatge adotzenada i mercantil que desacredita la causa. A vegades em vénen ganes de contestar: “Si insisteixes gaire, em dono de baixa.”