Mill(on)et

El cas del senyor Millet pot fer remoure els respectables budells del president de la Generalitat de Catalunya, el qual, per cert, fa cara de menjar poc i pair bé. Però ben segur que no ha remogut ni un pèl més enllà de fer arquejar alguna cella a tots aquells que, des de ben petits, ja tenim interioritzada aquella dita que sosté que de ric no n'hi ha cap que se n'hagi fet només treballant. En aquesta societat que en poc menys d'un segle ha passat d'odiar els rics a envejar-los, la vella màxima de la desconfiança en tots aquells que neden en l'abundància en un entorn on la gent com a màxim s'ha de conformar a anar tirant s'ha anat diluint en un paisatge de corruptes, aprofitats, especuladors i, tampoc cal descartar-ho, persones perfectament respectables i legals que un voldria pensar que són la majoria perquè sempre et queda aquell punt de santa innocència imprescindible per no exiliar-te a Mart. Fa un temps algú es va presentar a les eleccions proclamant que calia posar fi a la impunitat de les cent famílies que remenen les cireres en aquest país. Qualsevol ingenu podria dir que, caigut en Millet, ja només en queden noranta-nou. Però, descomptant la de l'operació de pròtesi de genoll, en aquest país (i en general) no hi ha cap llista d'espera més llarga que la dels cobdiciosos.