Els tres que no hi són

Convergència i Esquerra han subscrit un acord, juntament amb Òmnium, l'Assemblea i l'Associació de Municipis per la Independència, que defineix l'estratègia clara de l'independentisme a partir del 27 de setembre. El paper, el nou paper, és més precís i extens que l'anterior. La paraula màgica –independència– hi apareix sense eufemismes. L'acord combina les posicions dels dos partits i no es limita a salvar els mobles. Els camins de Nostre Senyor són inescrutables, però al final porten a algun lloc. Al·leluia! Quan el resultat del pacte s'ha fet públic hi ha hagut la reacció habitual del bloc de davant. El PSC, el Partit Popular i Ciutadans han tornat a clamar al cel. Sense novetat al front. Iniciativa ha lamentat de nou que convergents i republicans mirin més cap a la independència que cap al dret a decidir. Coneixent el darrer document que van aprovar els ecosocialistes, haurien de ser més prudents i mirar-se el denominat full de ruta com a observadors expectants. Potser al final, segons han acordat ells mateixos, s'hi hauran de sumar. Hi ha dos partits més que han reaccionat amb distància i prudència. Unió Democràtica i la CUP. Els democratacristians decidiran què volen fer de grans el 14 de juny. Si els altres no els alteren, tot fa preveure que també subscriuran el pacte, que no tanca la porta a un referèndum si l'Estat espanyol se civilitza. Pel que fa a la CUP, haurien de deixar de llepar-se els fils i acceptar una proposta que els ha de deixar més pagats que despagats.