Santilari o la glòria

No és Belén Este­ban, ni Pablo Igle­sias, ni Beyoncé; ni tan sols un pilot ale­many incrus­tat als mit­jans de comu­ni­cació fins a la nàusea. Es dedica a l'art, de manera que un dia, més tard o més d'hora, el seu país es pugui van­tar d'haver fet coses impor­tants, un cop s'hagin esmorteït les llums que a hores d'ara afa­la­guen la vani­tat de fre­akies mediàtics, polítics banals i artis­tes de car­rera fàcil i nas per­fo­rat per la cocaïna. Par­ti­cipa del lle­gat esforçat i quasi sem­pre invi­si­ble dels que s'han dedi­cat al llarg dels segles a l'explo­ració con­junta de l'ànima i la tècnica. Pin­tura. Des de la plaça nova que s'estén als peus de la cate­dral de Bar­ce­lona, ser­pen­te­jant el car­rer de la Palla s'arriba a la sala d'art Artur Ramon, on San­ti­lari, els bes­sons pin­tors que alguns no con­fo­nem, exposa la seva pro­ducció dels últims set anys. Hi cap en poc espai perquè cada qua­dre, cada dibuix són hores ingents d'espe­cu­lació sobre els mate­ri­als, reflexió sobre la idea, estudi, pro­jecció i traç sobre el paper o la tela; res a veure amb la velo­ci­tat, la imme­di­a­tesa, el ver­ti­gen amb què tot s'ha de fer en els nos­tres dies impa­ci­ents per tal que sigui con­si­de­rat un èxit. La prova del cotó sobre la qua­li­tat del que veiem es troba en la una­ni­mi­tat del judici d'ente­sos i pro­fans en veure la seva obra: no hi ha divergència, com quan l'art no havia estat envaït de ple per l'espe­cu­lació i l'opor­tu­nisme. Però no hi ha gaire gent a les gale­ries d'art; és més fàcil tro­bar plens els esta­dis de fut­bol, ja sigui per veure els juga­dors o una estre­lla de moda; i així és com­pli­cat con­rear el sen­tit de la bellesa, i tota la feina que l'envolta queda ama­gada als ulls d'una gent que ni tan sols sap que exis­teix un sen­tit tal de l'ideal. Per a una major mino­ria San­ti­lari és un cognom asso­ciat al docu­men­tal El cua­dro, que el meu admi­rat David Tru­eba va fer sobre una de les obres d'en Josep, des de la seva con­cepció fins l'aca­ba­ment; o no, perquè una obra d'art no s'acaba, com diu ell, ni quan algú la fa viure en l'entorn de la seva quo­ti­di­a­ni­tat; una obra d'art res­pira pels segles a par­tir de la seva trans­for­mació de la matèria...

Avui podria haver dedi­cat la meva opor­tu­ni­tat d'escriure en aquest diari a par­lar dels recents pre­a­cords polítics sobre un even­tual procés cons­ti­tu­ent a Cata­lu­nya que si més no volen apun­ta­lar el sen­tit ple­bis­ci­tari d'unes elec­ci­ons, les de setem­bre que ja ningú s'atre­virà a dub­tar que s'han de pro­duir. També hau­ria pogut par­lar sobre les nos­tres pors envers el tabú del suïcidi quan, més enllà del seu mis­teri, s'emporta la nos­tra absurda segu­re­tat de viure si, com en aquest cas, va acom­pa­nyada d'un assas­si­nat en massa tan impre­vi­si­ble que ens ha fet obli­dar fins i tot la crisi econòmica i la inde­pendència. Però avui jo tenia els meus pro­pis motius per a l'espe­rança, i he vol­gut escriure sobre la Cata­lu­nya per la qual crec que val­dria la pena llui­tar des de la sen­zi­lla talaia de la via anònima: una Cata­lu­nya menys banal i menys poruga, més somi­a­dora de la veri­ta­ble glòria, més fona­men­tal i con­sis­tent, menys desi­gual perquè és igual­ment culta, més capaç de deci­dir amb conei­xe­ment de causa. Una Cata­lu­nya plena de gent com San­ti­lari, amb les seves man­can­ces que ima­gino que deuen tenir, com en té tot­hom, de mica en mica ele­vant-se sobre la seva huma­ni­tat per fer un tros­set d'història.

Josep té en el seu per­fil de What­sapp una frase de Char­les Azna­vour que pro­ba­ble­ment molts altres, científics, empre­sa­ris, obrers o jubi­lats podrien fer seva: “La glòria només es dóna als que l'han somi­ada.” Si teniu un moment de res­pir en les vos­tres atra­fe­ga­des vides, si intuïu un buit en un racó de l'ànima, aneu a veure els qua­dres, mireu-los de ben a prop, i sabreu de quina glòria par­len.