Santilari o la glòria
No és Belén Esteban, ni Pablo Iglesias, ni Beyoncé; ni tan sols un pilot alemany incrustat als mitjans de comunicació fins a la nàusea. Es dedica a l'art, de manera que un dia, més tard o més d'hora, el seu país es pugui vantar d'haver fet coses importants, un cop s'hagin esmorteït les llums que a hores d'ara afalaguen la vanitat de freakies mediàtics, polítics banals i artistes de carrera fàcil i nas perforat per la cocaïna. Participa del llegat esforçat i quasi sempre invisible dels que s'han dedicat al llarg dels segles a l'exploració conjunta de l'ànima i la tècnica. Pintura. Des de la plaça nova que s'estén als peus de la catedral de Barcelona, serpentejant el carrer de la Palla s'arriba a la sala d'art Artur Ramon, on Santilari, els bessons pintors que alguns no confonem, exposa la seva producció dels últims set anys. Hi cap en poc espai perquè cada quadre, cada dibuix són hores ingents d'especulació sobre els materials, reflexió sobre la idea, estudi, projecció i traç sobre el paper o la tela; res a veure amb la velocitat, la immediatesa, el vertigen amb què tot s'ha de fer en els nostres dies impacients per tal que sigui considerat un èxit. La prova del cotó sobre la qualitat del que veiem es troba en la unanimitat del judici d'entesos i profans en veure la seva obra: no hi ha divergència, com quan l'art no havia estat envaït de ple per l'especulació i l'oportunisme. Però no hi ha gaire gent a les galeries d'art; és més fàcil trobar plens els estadis de futbol, ja sigui per veure els jugadors o una estrella de moda; i així és complicat conrear el sentit de la bellesa, i tota la feina que l'envolta queda amagada als ulls d'una gent que ni tan sols sap que existeix un sentit tal de l'ideal. Per a una major minoria Santilari és un cognom associat al documental El cuadro, que el meu admirat David Trueba va fer sobre una de les obres d'en Josep, des de la seva concepció fins l'acabament; o no, perquè una obra d'art no s'acaba, com diu ell, ni quan algú la fa viure en l'entorn de la seva quotidianitat; una obra d'art respira pels segles a partir de la seva transformació de la matèria...
Avui podria haver dedicat la meva oportunitat d'escriure en aquest diari a parlar dels recents preacords polítics sobre un eventual procés constituent a Catalunya que si més no volen apuntalar el sentit plebiscitari d'unes eleccions, les de setembre que ja ningú s'atrevirà a dubtar que s'han de produir. També hauria pogut parlar sobre les nostres pors envers el tabú del suïcidi quan, més enllà del seu misteri, s'emporta la nostra absurda seguretat de viure si, com en aquest cas, va acompanyada d'un assassinat en massa tan imprevisible que ens ha fet oblidar fins i tot la crisi econòmica i la independència. Però avui jo tenia els meus propis motius per a l'esperança, i he volgut escriure sobre la Catalunya per la qual crec que valdria la pena lluitar des de la senzilla talaia de la via anònima: una Catalunya menys banal i menys poruga, més somiadora de la veritable glòria, més fonamental i consistent, menys desigual perquè és igualment culta, més capaç de decidir amb coneixement de causa. Una Catalunya plena de gent com Santilari, amb les seves mancances que imagino que deuen tenir, com en té tothom, de mica en mica elevant-se sobre la seva humanitat per fer un trosset d'història.
Josep té en el seu perfil de Whatsapp una frase de Charles Aznavour que probablement molts altres, científics, empresaris, obrers o jubilats podrien fer seva: “La glòria només es dóna als que l'han somiada.” Si teniu un moment de respir en les vostres atrafegades vides, si intuïu un buit en un racó de l'ànima, aneu a veure els quadres, mireu-los de ben a prop, i sabreu de quina glòria parlen.
