Una vida americana

Als vint-i-set anys en Ryan va marxar dels Estats Units per fer la volta al món i ja no hi va tornar. Corrien finals dels vuitanta. A casa eren sis germans, dels quals avui en dia dos tenen pistola i la majoria voten republicà. La mare considera que Obama no és americà, però que de socialista no en té cap dubte.

Mentre fem via per caminois de muntanya, en Ryan em comenta que el seu és un país fet des del rebuig al govern, amb Thoreau com a filòsof de capçalera i una noció de llibertat entesa com a no-interferència. Com a possibilitat abstracta, tot just formal, de realització personal i sense topalls. Ni sense proteccions, és clar. M'esmenta el cas de Larry Flynt, rei del porno americà de més baixa estofa i fundador de la revista més trencadora del moment: Hustler. La seva justificació: estirar al màxim la primera esmena. Ampliar els límits de la llibertat d'expressió allà on ningú no ha gosat arribar mai. Així és com s'entén la llibertat al meu país, diu sense valorar-ho.

Li dono el meu parer: que la llibertat hauria de quedar limitada per l'autocensura, per la convivència i el respecte a l'altre. Però ell ja està en un altre tema. Els Estats Units són com són. Si no t'agraden te'n vas. I això és el que vaig fer jo, sosté. L'etiqueta de traïdor i antiamericà, però, no li traurà ningú. Potser com a despit, al fill petit li ha posat de middle name Noam, en tribut a Chomsky. Ryan parla ara de la polarització política, de la desigualtat rampant. De la seva operació de genoll que va estar pagant durant nou anys al nou per cent d'interès. Del motiu de la interrupció del seu any sabàtic voltant pel món. A mig camí es va enamorar d'una noia belga, la va anar a buscar al seu país i va ser ella qui li va demanar matrimoni per poc després acabar abandonant-lo. Amb el temps canviaria la dona, però ja no el país. La improbable Bèlgica seria la seva nova llar d'adopció.

Als Estats Units ja no tinc on tornar-hi, diu. La meva família està dispersa. Al Vermont de la meva joventut ja no hi queda ningú. M'explica tot això en un improvisat passeig a mil vuit-cents metres d'altura, amb calçat de muntanya, entre Eina i Llo, a la Cerdanya francesa, en plena Setmana Santa. Es va casar en l'època en què com a prometedor estudiant de doctorat apuntava cap a professor. La seva nova dona, aquest cop alemanya, somiava en ser Frau Professor. El seu sogre va resultar ser un revisionista nazi. Després van venir les renúncies, va haver d'abandonar el vagó acadèmic, i va tenir tres fills. Ara treballa de lobbista a la Comissió mentre somia a treballar per als quàquers de Brussel·les. Li queden deu anys abans de poder demanar la pensió i els espera amb l'actitud de qui fa un compte enrere.

M'explica la divisió de les feines de la llar amb la dona i la seva habitual decepció. Ell el que voldria és deixar la gran ciutat, però ella no vol. Les coses a casa no acaben de rutllar. Tot plegat recorda massa una novel·la de Franzen, penso. En la conversa, tot fent broma, em ve a la boca la cita de Ringo Starr: el secret del matrimoni és no divorciar-se. A ell la de Woody Allen: a la vida, un vuitanta per cent de les vegades les coses passen només pel fet de ser-hi. No sé exactament com encaixa la frase en el context però dic que sí.

Després d'aquest llarg passeig em sembla escoltar al meu cervell Cause, de Sixto Rodríguez: I make sixteen solid half hour friendships every evening. Fent marxa enrere en la conversa, i com a bon americà que és, penso que l'ha monopolitzada gairebé en exclusiva; i sospito que quan em llançava una pregunta era només per agafar embranzida. L'acabo de conèixer i temo molt que no ens tornarem a veure mai més.