Viure sense tu
Hispània
Dones fortes. Potents. Magnètiques. Amb fortalesa interior, caràcter i amb sentit de l'humor, és clar. Perquè sense això no es pot anar enlloc. Ni amb dones, ni amb homes. Com viuríem sense la ironia? La tendresa que no falti, i el somrís, la rialla, la flor, el tacte, l'agilitat, i la saviesa quotidiana. La capacitat de resoldre-ho tot: des de l'àmbit domèstic, des d'una truita d'espinacs, al general, la vida. Del més íntim, al més exposat. Dona “Jo et reconec pel front, pel teu domini solar, la sal no redimida”, que diu el poeta Màrius Sampere. Un reconeixement que hem de fer cada dia de cada dia a les dones, ja siguin mares, filles, germanes, parelles, amigues o mestresses. Hi pensava ara que el calendari comercial regala un dia a les mares, com si no tinguessin totes les hores lliurades ja. Hi pensava mentre l'estampa de la Paquita i la Lolita Reixach regnaven entre taules al seu Hispània d'Arenys de Mar. Domini i serenor a la sala. Energia amable. Sornegueria complaent. Saviesa acumulada a l'hora de tractar amb els clients que fan peregrinació en temporada de pèsols, garrofal i floreta, i visita intermitent. He tornat a l'Hispània per celebrar la collita que emparenta el gust amb botifarra i llangonissa, amb l'esquitx del pèsol. Els plats de les mestresses que fan contrapunt als del mestratge de Raimon Braun. Sempre és una festa anar a l'Hispània. Aquella cuina, una maquinària que branda sempre. Plats de foc lent, esmorzars memorables. Gust fixat al paladar i al paisatge. Memòria i vi. Està més que escrit, això i la cuina heretada, i els pèsols, i l'esperit de Nèstor Luján que es passeja pel celler entre cigars i etiquetes begudes. Tot escrit i tot per escriure, com tot està per cuinar i per menjar. Però sempre hi ha alguna cosa d'irrepetible a l'Hispània, com un àngel que desapareix de sobte. Com quan aixeques el cap a les postres i ja no veus ni la Paquita ni la Lolita. No les veus però saps que hi són, i això com en les mares, com en les dones, és el gran què.