Elogi de l'FNC

Pot ser que, a les generacions més joves d'independentistes, no els diguin gaire cosa les sigles FNC: Front Nacional de Catalunya, “els primers en la lluita, els darrers a ser legalitzats”. Va néixer el 1940, el 4 de maig, el mateix dia, curiosament, que Espanya prenia possessió del Sàhara Occidental, el1886, dos anys després que el Vaticà reconegués el govern de Franco com el legítim d'Espanya i només un que la dictadura introduís el sistema de cartilles de racionament per als aliments. Es va fundar al domicili parisenc de Joan Masot i Rodamilans, un rellotger independentista que, a principis dels anys vint, s'havia establert a la capital francesa. Inicialment, l'FNC es definia com un front patriòtic català, d'orientació inequívocament independentista, si bé en el futur va esdevenir ja partit polític i va defensar un “catalanisme de masses i de combat”, el socialisme democràtic i el marc nacional dels Països Catalans.

“L'organització”, com era conegut entre els seus membres, era la confluència de diferents tradicions independentistes, com ara Estat Català, Nosaltres Sols, Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, si bé aviat va acollir militants procedents d'ERC i el POUM, entre altres referents del període republicà. Seguint l'estratègia organitzativa del moviment irlandès, es va estructurar en una branca política, comandada per Joan Cornudella i Barberà, i una de militar, dirigida per Jaume Martínez Vendrell. De seguida, alguns militants ja entraven a l'interior, clandestinament, per preparar-hi la infraestructura necessària per a la seva tasca i tenien lloc les primeres accions: repartiment de fulls volants, pintades a les parets, col·locació d'explosius i penjada de banderes, entre les quals destaquen les col·locades al transbordador aeri del port de Barcelona, la Sagrada Família i el Palau de la Música Catalana. Dins i fora del país, la gent de l'FNC va col·laborar amb els serveis d'intel·ligència aliats (britànics, francesos, nord-americans i polonesos) passant-los informació d'interès militar i creant xarxes d'evasió de perseguits pel nazisme o de pilots abatuts a França per l'enemic, accions que van merèixer el reconeixement dels governs democràtics que van condecorar-ne alguns militants.

El 18 d'abril de 1946, a la casa pairal d'Esteve Albert a Dosrius (Maresme), va tenir-hi lloc la primera conferència de l'organització, enmig d'unes mesures estrictes de seguretat, ja que s'havien anat produint un seguit de detencions de desenes dels seus militants. El Sant Jordi de l'any anterior havia aparegut el primer número de la seva revista clandestina, Per Catalunya, capçalera que va conèixer diverses èpoques i llocs d'edició, amb el pas del temps. L'activitat resistent de l'FNC va continuar i el pas de persones i material de propaganda per la frontera va persistir durant dècades. A finals dels setanta se'n va escindir el grup que va fundar el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans i dues dècades més tard l'FNC va deixar d'existir: Cornudella va ser diputat socialista; J. Vila, convergent, i un bon gruix dels seus membres va ingressar a ERC. Josep Pau, diputat del PSC i antic de l'FNC, va ser un dels dos únics diputats catalans, amb Barrera, que van votar a favor de l'autodeterminació al Congrés espanyol.

Personalment, sempre he sentit una simpatia especial cap a la gent del Front. En general, els que hi han passat han estat patriotes de pedra picada, catalans irreductibles, ciutadans del morro fort que sempre han prioritzat el país, abans que altres interessos, amb històries plenes de coratge i abnegació, patiment i risc. Era gent que se la jugava pel país i que, a despit de les adversitats, no defallia i esperava dies més lliures, convençuda, enmig de la negra nit, que un dia havien d'arribar. Als 45 anys de la seva fundació, tenen l'espai que es mereixen en la nostra memòria nacional: un lloc d'honor.