#cartells

L'eslògan més sorprenent és el “No fotem!” de Jaume Collboni, autoanomenat “l'alcalde de progrés”. Em refereixo només a la propaganda electoral de Barcelona, que és la que em toca i m'assetja cada dia. Però no sé com encaixa el planer “No fotem!” en els propòsits del PSC. Això sí, no hi falta el coixinet, perquè escrit #nofotem queda molt twit, molt hashtag, molt tendència. En realitat el missatge és el signe #, emblema de supermodernitat. Si no #rebles amb un #coixinet els teus #missatges #electorals, estàs #mort.

Modernet vol quedar Trias als cartells de CiU escrits en lletres juveniloides i subratllades amb marcador. Amb uns eslògans basats en el verb creure, molt tou. Creure implica fe, un concepte massa immaterial i difús per a un alcalde en exercici que pot exhibir obra feta, concreta, real. En canvi és un encert l'ús de les ulleres com a icona. ERC juga fort amb el dret a decidir, per això Bosch es promociona amb “la Barcelona del sí”. Més ben dit, un SÍ gran, amb majúscules, com el d'una papereta de referèndum per la independència. Per més que Bosch digui sí “a la feina”, “als sous dignes”, etc., el subtext és “sí a la República Catalana”.

Insípid i fora de lloc és el genèric “Treballar. Fer. Créixer” del PP, però més digne que el repugnant “Netejant Badalona” que, tot i no anar signat pel partit, té la rúbrica “Alcalde Albiol”. Fastigós. En canvi Por Madrid, vota Esperanza és una bona frase de doble sentit. La CUP té una cara i una creu. “Entrem amb força” és una troballa perquè traspua energia, una empenta que irromp des de fora cap a dins. Però “Capgirem Barcelona” és un concepte arriscat, massa ambigu. Vol connotar revolta, capgirament de la correlació de forces, però no evita una inquietant sensació de daltabaix, de desordre. Ada Colau, a qui van fer canviar el nom de la formació, ha reconvertit l'antic “Guanyem Barcelona” en marca de la campanya de Barcelona en Comú.