L'ANC i el català emprenyat
de cap al mur de
les lamentacions,
o unir-se amb tot l'independentisme
per arribar a la fita assenyalada
Jordi Sànchez Picanyol, politòleg llicenciat en ciències polítiques per la UAB, i adjunt al síndic de greuges, Rafael Ribó, ha sortit votat pel secretariat corresponent com a president de l'ANC. Dies enrere vaig escriure que era un error que la presidenta Carme Forcadell, que ha estat tres gloriosos anys treballant al capdavant del moviment independentista, hagués de ser forçosament rellevada de la presidència. Estirar un any més el mandat, amb una modificació estatuària, podia solucionar el problema. Els membres de l'organització, però, van creure majoritàriament que calia aplicar els estatuts de l'ANC, votats en el primer congrés del 2012. Els estatuts preveuen la renovació del secretariat i de la presidència cada tres anys a tot estirar. L'argumentació a favor es basava en l'obligació de seguir
la legalitat estatutària, cosa que duia la presidència de Carme Forcadell a ser rellevada.
La Forcadell ha estat la gran dama del nostre moviment, amb Muriel Casals i el representant de l'AMI, Josep M. Vila d'Abadal. Les veus que volien fer una extensió d'un any de secretaria i presidència van ser aviat ofegades per l'etern mantra tan nostre: cal seguir rigorosament els mandats estatutaris. Arribats aquí, el secretariat sortint va fer un toc a les assemblees territorials, comarcals i etcètera. Van guanyar els assemblearistes a ultrança.
Va ser un cras error deixar-se dur per aquests conceptes que, en lloc d'alliberar-te, et fan esclau. Ara, després d'haver-se procedit a escollir un altre secretariat que, al seu torn, ha hagut d'elegir el substitut de la carismàtica Carme Forcadell, hi ha gent que rondina.
Escollir un secretariat que recull
i estimula el profund moviment de la societat civil és una tasca incommensurable. A cada congrés hi ha hagut discussions, alguna vegada intenses, tant, que en un moment determinat les territorials van evitar que no es consumís un cisma que hauria privat la Via Catalana i la V.
Es llisca al llarg de la LÍNIA vermella quan es toca el poder, encara que sigui restringit com a l'ANC, encara que només sigui el d'una cúspide que, especialment, treballa fins a no poder més per la finalitat que uneix tots els membres: la independència. Treballar intensament com la societat catalana ha pogut constatar, que no s'organitzen fàcilment les mobilitzacions dels Onze de Setembre del 2013 i el 2014.
Acatant democràticament el vot, la majoria de membres de l'ANC veiem Jordi Sànchez Picanyol com una persona capaç d'eixamplar la base independentista cap a aquells sectors de les esquerres que encara fan el llepafils a la independència. Lluitador per la llengua i la llibertat de Catalunya, l'actual president va ser un dels fundadors de la Crida a la Solidaritat en defensa de la llengua catalana. Proper a l'antic PSUC i a l'actual ICV, tendència Romeva, manifesta que no n'ha estat mai militant, però és aquest contacte que ens pot dur a ser més el dia 27-S.
Però alguns d'ells, com és natural, haurien estat més feliços amb la candidata que també es postulava, Liz Castro, una americanocatalana que ha dedicat dies i dies a escampar pel món el procés i que s'ha guanyat la simpatia de tothom per Twitter.
Els descontents poden optar entre dues coses: mantenir el tradicional català emprenyat que molts duem al fons de l'ADN, i fer cops de cap al mur de les lamentacions o unir-se amb tot l'independentisme per arribar a la fita assenyalada: aconseguir una república catalana independent. Com diu la professora Montserrat Tudela cada matí, “bon dia, irreductibles!”.
