Opinió

Keep calm

Cent anys

No van poder aconseguir el seu anhel d'una Catalunya lliure

Va pas­sar un maig de fa cent anys. Pere Ferrés i Costa, fill de Sant Vicenç dels Horts, peri­o­dista, pro­fes­sor i poeta, va caure mort al front d'Artois, al nord de França, després d'un atac a baio­neta. Ja feia gai­rebé un any que havia començat la Pri­mera Guerra mun­dial i Europa es des­sag­nava en els seus immen­sos camps de bata­lla. Mai fins lla­vors, el con­ti­nent havia patit un hor­ror com aquell. A una banda, un con­glo­me­rat d'estats lide­rats per França, la Gran Bre­ta­nya i Rússia. A l'altra, Ale­ma­nya i els grans (i caducs) impe­ris: l'otomà i l'aus­tro­hon­garès.

L'Espa­nya de l'època, amb el rei Alfons XIII al cap­da­vant es va man­te­nir neu­tral davant del con­flicte, tot i que la soci­e­tat es va pola­rit­zar: els sec­tors con­ser­va­dors i tra­di­ci­o­na­lis­tes eren ger­manòfils, men­tre que, a grans trets, els libe­rals, els repu­bli­cans i els obre­ris­tes es decan­ta­ven pel tri­an­gle for­mat per París, Lon­dres i Mos­cou. També el cata­la­nisme més con­seqüent va apos­tar pels ali­ats, en con­tra de la pinça for­mada per la Lliga de Cambó i els anar­quis­tes que, cada un des del seu espai, van defen­sar la neu­tra­li­tat.

I què feia un home com el vicentí Pere Ferrés i Costa, pro­fes­sor a París, a Mos­cou i a Sant Petes­burg, enmig de les trin­xe­res d'Artois? El mateix que altres cen­te­nars de con­ciu­ta­dans seus que, com ell, van res­pon­dre a la crida per for­mar volun­ta­ris per anar al front a llui­tar con­tra l'auto­ri­ta­risme dels vells impe­ris, per la democràcia i, òbvi­a­ment, per les lli­ber­tats naci­o­nals de Cata­lu­nya.

Pere Ferrés no va ser el pri­mer en morir lluny de casa. Tam­poc l'últim. Molts altres volun­ta­ris, com el Joan Vidal, d'Alma­ce­lles, el Camil Cam­panyà, de Bar­ce­lona, el Fre­de­ric Pujulà, de Palamós o el Pere Meno­laca, de Vila­franca del Penedès, van per­dre les seves vides en dife­rents indrets del con­ti­nent. No van poder acon­se­guir el seu anhel d'una Cata­lu­nya lliure. El nos­tre deure, cent anys després, és recor­dar-los.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.