La subrogació del triomf

Algú podria pensar que és exagerat que una ciutat rebi cuiners i sommeliers com si fossin els herois que tornen victoriosos de la batalla. Donen de menjar, de fet, serveixen plats, de fet, i, de fet, ells són els primers de saber el que fan, sense ditirambes. Per això algú ho podria trobar estrany. El bo del cas és que cap dels que dimarts eren a rebre'ls, a les portes de l'ajuntament de Girona, no pensava això. Perquè sabien que rere els Roca s'amaga l'excel·lència universal amb una menestral manera de fer, depurada fins a l'extrem de l'art. Just al contrari de l'exageració: els ciutadans que els van aplaudir ho trobaven com la cosa més natural del món, perquè no es tractava de retre homenatge (merescut, d'altra banda) sinó de ser partícips d'una joia col·lectiva. Com qui celebra una gesta esportiva, perquè en l'elogi dels triomfadors hi ha implícita la subrogació del triomf, és a dir, l'assumpció de la proesa com si fos pròpia. Aquest és un dels secrets del Celler. No es tracta només d'haver-hi anat i d'haver-hi menjat el timbal de poma i foie o les postres làcties, i, doncs, d'agrair una cuina tan excelsa, sinó de pensar que, fins i tot no havent-la tastat mai, l'art culinària dels tres germans passa a ser un patrimoni col·lectiu. Perquè els tens a tocar, perquè te'ls trobes al mercat, perquè despatxen a la gelateria, perquè dinen al bar de sempre, el dels celestials calamars a la romana, perquè exerceixen sense tics aristocràtics l'ascensió al cel gastronòmic.

S'acaben els elogis. Per això no està malament, en una setmana on han tornat al cim (sempre hi seran), dedicar-se més a les xifres que a la poesia. Mirin-se “El Celler de Can Roca: generando valor en empresas de servicios” (Librooks). És un estudi detallat i precís de Carles Cabrera, enginyer de camins, sobre gestió i organització, sobre els perquès empresarials i comptables del Celler. Aquí també hi ha una de les claus de l'èxit.