Prou comptagotes

Succeeix en la vida política com en les famílies: que quan van maldades, les dones o alguna dona acaba fent-se càrrec de la situació. És molt possible que la seva llarga història de gestió de la quotidianitat hagi facilitat el seu compromís en moments en què la política de grans majúscules i ressecats llenguatges ha mostrat la seva incapacitat per donar sortida al malestar social, a la desafecció, als escàndols i al patiment causat per tantes desigualtats. Moltíssimes dones han volgut no solament participar en els moviments socials sinó prendre les regnes del govern de les institucions. Sorprèn molt la naturalitat amb què aquesta ràpida visualització de les dones en molts lideratges ha estat viscuda per la ciutadania. Sorprèn perquè recordem, no fa pas tant, les normatives que alguns partits varen haver d'establir per assegurar la presència d'algunes poques dones en llocs de representació i comandament. S'havia d'acabar amb la gairebé nul·la presència femenina, que en aquest com en d'altres terrenys de la vida col·lectiva voltava el sis per cent. Xifra que, com una maledicció, es repetia allà on no es prenien mesures correctores. Varen seguir un camí de progressiva inclusió (quotes, augment de percentatges, paritat...) acompanyat d'un sovintejat mal humor per part de molts companys; un camí, però, que va comptar amb el suport de bona part d'aquest moviment ampli, ric i plural que anomenem feminisme.

L' eclosió en aquests moments de les dones en tots els terrenys de la vida pública ha completat la tasca, malgrat que en molts àmbits de la vida social i del treball elles segueixen estant especialment perjudicades, víctimes cada cop més de les desigualtats que els últims anys han anat destruint teixit social. Moltes dones han sabut captar, tractar i encarrilar positivament els darrers grans malestars socials.

I ara, què? Ja no es tracta tan sols d'assolir una quantitat mínima de presència femenina per poder fer sentir una veu llargament silenciada en l'àmbit públic. Ara cal que –contràriament al succeït amb els últims governs conservadors– la seva acció política deixi de ser una dòcil rèplica femenina dels objectius, mitjans i formes de fer alhora patriarcal i destructivament neoliberal. Calen objectius més propers a la vida quotidiana de la ciutadania, calen formes de treball que esborrin aquest tret tan propi del patriarcat que es fonamenta en la dura lògica de la competició per entrar en la cooperació, el diàleg i la tolerància tal com ho exigeixen els resultats de les darreres eleccions. La política porta segles entesa com una altra forma de fer la guerra, de duels constants a l'interior i a l'exterior de les seves fronteres. Ara calen models d'organització i d'acció inclusius que no imposin uniformitat ni jerarquies excloents, que dialoguin amb la pluralitat d'opinions dels militants i no diguem ja de la societat.

Tasca dura, possiblement lenta. Però, ara que les dones ja no entren amb comptagotes, confiem en la seva capacitat d'emprar les paraules en comptes de la força, d'apedaçar en comptes de seguir estripant el teixit social, de veure persones darrere les macroxifres... En definitiva, d'emprar tota aquesta intel·ligència que elles han emprat durant segles en el món privat i que darrerament han sabut aplicar als moviments socials i a la feina professional. Dura tasca d'aprenentatge envers els adversaris polítics i la ciutadania, de cara enfora. Dura tasca amb els propis, de cara endins. Tasca que ha de tenir, necessàriament, un nou relat polític. Com ens diu Mariam Pearl: “Qui controla les històries té el poder. Si tu convences el teu poble que a l'Iraq hi ha armes de destrucció massiva, el portes a una guerra; si una societat diu a les nenes que l'ablació és bona, no necessita cap altra justificació. Les dones han de parlar perquè es conegui una altra narrativa.”