Retorn al futur

El popu­lisme con­ser­va­dor i el popu­lisme pro­gres­sista com­par­tei­xen un mateix estil i un mateix llen­guatge. D'una banda, el popu­lisme con­ser­va­dor sem­pre s'atorga la pre­tensió de tenir la fórmula infal·lible de l'ordre social i la millora econòmica. De l'altra banda, el popu­lisme pro­gres­sista sem­pre s'arroga el patri­moni de la justícia social. Tant el popu­lisme con­ser­va­dor com el pro­gres­sista defu­gen els mati­sos: bus­quen adep­tes o súbdits guer­rers més que no pas ciu­ta­dans crítics. D'aquí n'emana un llen­guatge irre­dempt, que sem­pre esta­bleix una fron­tera purista entre el revo­lu­ci­o­nari i el con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari, entre el bon ciu­tadà i l'ene­mic.

Ara i aquí: ¿el des­a­cord radi­cal amb les pràcti­ques opa­ques i patri­mo­ni­als de la vella política ens obliga a abraçar-nos al ferro roent de les vir­tuts granítiques de la supo­sada nova política? Exac­ta­ment per les matei­xes raons que hem repro­vat l'auto­ri­ta­risme de la vella política, ara molts ciu­ta­dans ens resis­tim a accep­tar l'esque­ma­tisme men­tal i moral que ens pro­posa la supo­sada nova política. No hem com­bre­gat amb el llen­guatge d'Aznar, de Felipe González, de Pujol, de Rajoy... I ara ens tro­bem davant la lògica clònica d'un llen­guatge supo­sa­da­ment nou però esco­rat cap a l'antiquíssima pràctica d'estig­ma­tit­zar (“tu ets casta”, “tu ets lla­dre”, “tu ets màfia”...). Es tracta d'un llen­guatge que s'arroga l'exclu­siva de la defensa del bé comú, o que sense empatx pro­pugna “l'odi con­tra Mas”, o que sense rubo­rit­zar-se (com en el cas de Joan Her­rera) decreta que té la patent del pro­gres­sisme i l'eli­xir de l'eterna joven­tut. Es tracta d'un dis­curs que, amb el seu pelatge lli­ber­tari i jus­ti­cier, contínua­ment exi­geix actes de fe i peri­llo­ses con­vic­ci­ons abso­lu­tes. Més que d'un res­sor­gi­ment de la capa­ci­tat con­tes­tatària, pot­ser estem davant d'una nova onada d'uni­for­mit­zació ideològica i d'anul·lació del pen­sa­ment crític. Arre­lat i vibràtil com el jonc: no se m'acu­deix cap altra estratègia millor per resis­tir i no ser arros­se­gat pels diver­sos vents dogmàtics que ens asso­ten de ple.