Anem bé

Anem bé. El tot va mala­ment, el suflé s'ha desin­flat, el procés ha per­dut força i expres­si­ons sem­blants res­po­nen a dues qüesti­ons: a l'estratègia que han seguit els uni­o­nis­tes per afe­blir l'onada inde­pen­den­tista (la cadena no té prou gent, no ompli­rem la V, el 9-N pun­xarà), i també, el que és més trist, a la nos­tra tendència a veure el got mig buit.

Per què dic que el procés va bé? Perquè tot el que ens hem pro­po­sat fins ara ho hem fet i ho hem fet amb un gran èxit i un gran impacte inter­na­ci­o­nal. Si al final resulta que ens fal­ten vots, cosa impro­ba­ble si ana­lit­zem, per exem­ple, els resul­tats de les muni­ci­pals, serà perquè no hem estat capaços d'enco­ma­nar el nos­tre somni als inde­ci­sos, i ho accep­ta­rem, però no ens ren­dim abans d'hora. Dei­xem la nos­tra tendència al desànim de banda i llui­tem fins al dar­rer moment per con­so­li­dar i ampliar el que hem acon­se­guit fins ara. I sobre­tot, no cai­guem en el joc de l'adver­sari que apro­fita totes les oca­si­ons per insis­tir en la seva estratègia i defen­sar els seus interes­sos. I fa bé. Però nosal­tres defen­sem els nos­tres.

Sense anar més lluny, l'opo­sició veu en el divorci de CiU el fracàs del pro­jecte del pre­si­dent Mas. Jo hi veig tot el con­trari. El pre­si­dent ha dei­xat enrere l'ambigüitat i es declara, ell i el seu par­tit, clara­ment inde­pen­den­tista. Ja ho havia fet a Reus, el març del 2012, amb un suport del 99,9% dels 2000 dele­gats pre­sents, però encara hi havia qui no s'ho creia, i amb raó, perquè xocava fron­tal­ment amb l'acti­tud d'en Duran Lleida, no d'una part impor­tant d'UDC que des de l'inici del procés s'ha decla­rat clara­ment sobi­ra­nista. És curiós que el PSC acusi el pre­si­dent de seguir una estratègia per frac­tu­rar el “cata­la­nisme polític inte­gra­dor” men­tre es va des­in­te­grant perquè els seus mili­tants i qua­dres més cata­la­nis­tes l'aban­do­nen, la dar­rera, la Rocío Martínez Sam­pere.

El fet és que els movi­ments que es van pro­duir al vol­tant de Con­vergència la set­mana pas­sada cla­ri­fi­quen el mapa polític del nou país. D'una banda, lliure d'Unió, Con­vergència se situa còmoda­ment en un indis­cu­ti­ble espai de cen­tre inde­pen­den­tista que com­pleta el d'esquerra, ocu­pat per ERC i el d'extrema esquerra ocu­pat per la CUP, si és que encara aquesta ter­mi­no­lo­gia política és vàlida, cosa que dubto. I ho fa en un entorn on els par­tits tra­di­ci­o­nals s'esmi­co­len i els costa tro­bar el rumb. D'altra banda, dis­sabte, el pre­si­dent Mas va tor­nar a dei­xar des­col·locats els par­tits tra­di­ci­o­nals i les seves estratègies a curt ter­mini, més lli­ga­des a dinàmiques elec­to­rals i a llui­tes pel poder que a l'interès comú, des­ve­lant la seva estratègia de cara al 27-S, ofe­rint el pro­ta­go­nisme a les enti­tats de la soci­e­tat civil i res­tant ell, si així ho cre­uen con­ve­ni­ent, en un segon pla. Per què ho ha fet? Doncs davant la impos­si­bi­li­tat de fer posar d'acord els par­tits. Em sem­bla una jugada mes­tra pel país i per una nova manera d'enten­dre la democràcia. Tant de temps lamen­tant-nos de l'absència de lide­rat­ges i ara que tenim un líder clar, amb visió de país i no de par­tit, ens inco­moda.

Ara es tracta de deci­dir entre la inde­pendència o la sub­missió. Després de tants anys de voler trans­for­mar l'Estat espa­nyol (jo mai hi he cre­gut) i de tro­bar-nos un mur infran­que­ja­ble, ja és hora que inver­tim esforços a cons­truir el país que volem i a expli­car els avan­tat­ges de fer-ho i els pro­ble­mes de no fer-ho. I aquí encara no hi entra la ide­o­lo­gia. Un cop haguem expres­sat la volun­tat i la neces­si­tat de pren­dre el país en mà, ja dis­cu­ti­rem i sot­me­trem a votació el model.

La pro­posta ago­sa­rada del pre­si­dent és un pri­mer pas per començar de nou i d'una altra manera. Anem bé.