Sense enyorança

Observant la foto en què es veia la cara pàl·lida d'una noia buscant una mica d'oxigen enmig d'una aglomeració de persones agrupades com si es tractés d'un manat d'espàrrecs enorme, suades i molles de vi, amb motiu dels Sanfermines d'aquest any, em faig creus que jo hagués estat, voluntàriament, algun dia una d'aquelles verdures a punt d'enfornar.

Entre els quinze i els vint-i-cinc anys, cada estiu, tenia una cita obligada que era el paradigma de la diversió. Hi anava amb uns quants amics i familiars que no ens volíem perdre la gresca inacabable que ens feia sentir vius i invencibles. Hi arribàvem el vint-i-tres de juliol per poder estar a punt, desperts i disposats, quan el chupinazo, a la plaça de l'ajuntament, desencadenés la disbauxa. Marxàvem al dia següent del darrer i llastimós Pobre de mí, cant de cloenda de les festes.

M'agradava tot. Els rius de gentada que, vestida de pamplonica, neta i impecable a primera hora i bruta i tinyosa a mesura que transcorria la jornada, s'agrupava al voltant de la miniorquestra de la seva peña i esmorzava, dinava, berenava i sopava al choco propi o en qualsevol restaurant, ple a vessar, de la ciutat. M'agradava que a les cinc de la tarda, amb una canícula demoníaca, novament de blanc immaculat i vermell, anéssim, a les grades de sol (la més autèntica i juerguista), a veure la corrida. Encara enyoro, perquè em feia sentir part del grup, compartir, al final del tercer brau, aquells berenars de xai al Chilindrón o conill amb cargols. Fins i tot, em semblaven adequades, per desitjades, les galledes d'aigua que, sortint de la plaça taurina, quan baixaves amb les charangues, els veïns llançaven des dels balcons per refrescar la concurrència.

La jornada no acabava encara: una darrera dutxa, un altre canvi de roba (sort de la intendència casolana), un sopar abundant i un tornar a la gresca fins a arribar a la bogeria dels homes corrent l'encierro de les vuit del matí. Només quedava anar a cercar algun llit lliure per un descans momentani. El trobaves sempre perquè a les festes de Santa Anna, a Tudela, res no era impossible.