Catalunya, ostatge

Artur Mas ens diu que, si no gua­nya la seva llista a les elec­ci­ons del 27-S, ani­rem mala­ment, que l'Estat ens pas­sarà per sobre. És cert que, per aquesta raó, ens calia for­jar una clara expressió de la uni­tat naci­o­nal, una manera de comu­ni­car democràtica­ment a Espa­nya, a Europa i al món, la volun­tat ampla­ment majo­ritària dels cata­lans d'afer­mar-se com a nació i de plan­tar cara al designi regres­siu que impera a l'Estat espa­nyol. Podia ser un lema pac­tat i com­par­tit, podia ser una can­di­da­tura d'uni­tat cata­la­nista al Senat, com vàrem fer l'any 1977 amb l'Entesa dels Cata­lans, etcètera. La llista d'Artur Mas, for­mada per CDC i ERC, en una pro­porció de 60/40, encapçalada per tres cire­re­tes inde­pen­dents i amb qua­tre anis­sos dis­si­dents d'altres par­tits, pretén ser, ara, l'ins­tru­ment que Cata­lu­nya neces­sita.

Com gosen? Qui, sinó Artur Mas, va evi­tar l'àmplia uni­tat cata­la­nista que l'ocasió dema­nava, al vol­tant d'un deno­mi­na­dor comú que bé hau­ria pogut ser el dret a deci­dir que Joan Rigol havia acor­dat amb bona part de les altres for­ces, inclòs el PSC. Podia haver aple­gat la immensa majo­ria del poble de Cata­lu­nya: auto­no­mis­tes dece­buts, fede­ra­lis­tes plu­ri­na­ci­o­nals, con­fe­de­ra­lis­tes, bila­te­ra­lis­tes, inde­pen­den­tis­tes... O, dit d'una altra manera: neo­li­be­rals, demo­cra­ta­cris­ti­ans, repu­bli­cans, soci­a­lis­tes, exco­mu­nis­tes, esquerra radi­cal... Hau­ria pogut ser una aliança d'amplíssim abast, capaç d'aglu­ti­nar una immensa força política. I ser alhora expressió i con­fir­mació de la uni­tat civil del nos­tre poble, la que deter­mina o no l'existència de la nació. Però, aquell mateix dia, Mas comu­ni­cava a Rigol que no es trac­tava d'això, que la uni­tat a cer­car era una altra, la uni­tat de la fugida enda­vant inde­pen­den­tista. Això li havia de per­me­tre lliu­rar la bata­lla con­tra el seu màxim com­pe­ti­dor, l'emer­gent ERC, atu­rar-lo i gua­nyar-li la par­tida. Era la manera de fer avançar l'ope­ració de cirur­gia estètica de CDC, en ple declivi a causa d'algu­nes coses que ja sabíem i sobre­tot de les que encara hauríem de saber.

Mas ho ha acon­se­guit. Ho havia inten­tat amb una opa hos­til a ERC, con­vi­dant-la a incor­po­rar-se a la llista del Pre­si­dent, és a dir, a dur Artur Mas a collibè. A això, s'hi opo­sa­ria la llista sense polítics que li tor­nava la pilota i a la qual Mas va res­pon­dre amb una nova opa hos­til, ara envers l'ANC i l'Òmnium, cosa que cre­a­ria les con­di­ci­ons, amb l'ajuda d'aques­tes enti­tats, per a la defi­ni­tiva cap­tura d'ERC.

Merei­xien millor sort les extra­or­dinàries ener­gies des­ple­ga­des per la ciu­ta­da­nia cata­lana. Merei­xien la uni­tat del cata­la­nisme, com en els grans moments del nos­tre pas­sat. El Pre­si­dent hi estava moral­ment obli­gat. Però van pre­val­dre uns altres interes­sos: la legi­ti­mació de la nova cara del neo­li­be­ra­lisme català, ara ja no embo­li­cat amb la senyera, sinó amb l'este­lada, supo­sa­da­ment a l'encalç de la inde­pendència, un objec­tiu ideal, perquè no té pos­si­bi­li­tats de rea­lit­zar-se, però sí d'eter­nit­zar-se i d'esde­ve­nir un car­bu­rant magnífic i molt barat.

No tenen dret a fer-nos xan­tatge amb els interes­sos naci­o­nals de Cata­lu­nya que cal ser­vir, quan l'ins­tru­ment que ens pro­po­sen per fer-ho està des­ti­nat a fer, de l'ex CDC, el grup amb més dipu­tats de la cam­bra, que han de ser­vir, com fins ara, per impul­sar les polítiques neo­li­be­rals que denun­ciem. Ningú no té dret a fer, de Cata­lu­nya, el seu ostatge. No és gens patriòtic. Per sort, hi ha altres opci­ons.