Artur Mas ens diu que, si no guanya la seva llista a les eleccions del 27-S, anirem malament, que l'Estat ens passarà per sobre. És cert que, per aquesta raó, ens calia forjar una clara expressió de la unitat nacional, una manera de comunicar democràticament a Espanya, a Europa i al món, la voluntat amplament majoritària dels catalans d'afermar-se com a nació i de plantar cara al designi regressiu que impera a l'Estat espanyol. Podia ser un lema pactat i compartit, podia ser una candidatura d'unitat catalanista al Senat, com vàrem fer l'any 1977 amb l'Entesa dels Catalans, etcètera. La llista d'Artur Mas, formada per CDC i ERC, en una proporció de 60/40, encapçalada per tres cireretes independents i amb quatre anissos dissidents d'altres partits, pretén ser, ara, l'instrument que Catalunya necessita.

Com gosen? Qui, sinó Artur Mas, va evitar l'àmplia unitat catalanista que l'ocasió demanava, al voltant d'un denominador comú que bé hauria pogut ser el dret a decidir que Joan Rigol havia acordat amb bona part de les altres forces, inclòs el PSC. Podia haver aplegat la immensa majoria del poble de Catalunya: autonomistes decebuts, federalistes plurinacionals, confederalistes, bilateralistes, independentistes... O, dit d'una altra manera: neoliberals, democratacristians, republicans, socialistes, excomunistes, esquerra radical... Hauria pogut ser una aliança d'amplíssim abast, capaç d'aglutinar una immensa força política. I ser alhora expressió i confirmació de la unitat civil del nostre poble, la que determina o no l'existència de la nació. Però, aquell mateix dia, Mas comunicava a Rigol que no es tractava d'això, que la unitat a cercar era una altra, la unitat de la fugida endavant independentista. Això li havia de permetre lliurar la batalla contra el seu màxim competidor, l'emergent ERC, aturar-lo i guanyar-li la partida. Era la manera de fer avançar l'operació de cirurgia estètica de CDC, en ple declivi a causa d'algunes coses que ja sabíem i sobretot de les que encara hauríem de saber.

Mas ho ha aconseguit. Ho havia intentat amb una opa hostil a ERC, convidant-la a incorporar-se a la llista del President, és a dir, a dur Artur Mas a collibè. A això, s'hi oposaria la llista sense polítics que li tornava la pilota i a la qual Mas va respondre amb una nova opa hostil, ara envers l'ANC i l'Òmnium, cosa que crearia les condicions, amb l'ajuda d'aquestes entitats, per a la definitiva captura d'ERC.

Mereixien millor sort les extraordinàries energies desplegades per la ciutadania catalana. Mereixien la unitat del catalanisme, com en els grans moments del nostre passat. El President hi estava moralment obligat. Però van prevaldre uns altres interessos: la legitimació de la nova cara del neoliberalisme català, ara ja no embolicat amb la senyera, sinó amb l'estelada, suposadament a l'encalç de la independència, un objectiu ideal, perquè no té possibilitats de realitzar-se, però sí d'eternitzar-se i d'esdevenir un carburant magnífic i molt barat.

No tenen dret a fer-nos xantatge amb els interessos nacionals de Catalunya que cal servir, quan l'instrument que ens proposen per fer-ho està destinat a fer, de l'ex CDC, el grup amb més diputats de la cambra, que han de servir, com fins ara, per impulsar les polítiques neoliberals que denunciem. Ningú no té dret a fer, de Catalunya, el seu ostatge. No és gens patriòtic. Per sort, hi ha altres opcions.