Lepenisme

El temps ho dirà, però crec que, en la lògica del Partit Popular, l'elecció de García Albiol com a candidat és un encert. Quan Sánchez-Camacho només aportava un pou negríssim i el vot popular queia sense aturador, la figura de l'“home llagosta” és la darrera esperança per contenir la caiguda.

Diuen que Albiol no tenia gaires ganes de concórrer a aquestes eleccions i havia comentat entre els amics més fidels que era millor contemplar l'ensorrament definitiu d'Alícia, quan les eleccions es preveuen gens favorables, i reservar-se com a nou valor del partit en un futur pròxim. Però la política s'ha revolucionat i Madrid ha decidit intentar salvar alguns mobles. Ara o mai, han dit des de Gènova, i l'ara ha imposat els seus arguments. El millor resultat és aturar la sagnia i per això el nou candidat té un bon argumentari.

Segurament el laboratori popular –on és el nucli intel·ligent?– ha valorat els tres elements bàsics per a la tria. El primer és l'evidència que Albiol té un discurs clar i contundent, que sap on va i què li convé, amb vocació de lideratge des d'una posició popular i populista. El segon és el perfil adequat per enfrontar-se a Ciutadans en els territoris de frontera i fins i tot esgarrapar votants del socialisme més espanyolista, quan són vots decisius per aturar la caiguda.

Amb tot, és el tercer element el bàsic per apostar per la remoguda de la candidatura popular i és la possibilitat de reactivar el vot metropolità, on Albiol pot exercir un cert lideratge. Fa un parell de mesos va demostrar la capacitat de sumar vots no estrictament populars, en les eleccions municipals, i aquest és un valor que cal reconèixer al candidat que no enganya. L'ombra del lepenisme és molt allargada i planeja amb contundència sobre molts nuclis urbans sotmesos a la tensió d'una crisi profunda, amb gent disposada a aplaudir propostes ultraconservadores.

Res no és gratuït i el lepenisme és aquí i habita als nostres barris. Estiguem atents, doncs, García Albiol i els seus tenen davant molt camp per córrer.