Turisme

Som en un país turístic i som al rovell de l'ou de la temporada alta. Anem on anem del territori trobarem una gentada i nombrosos establiments disposats a oferir els seus serveis als visitants. Aquest és un dels senyals que certifiquen que aquest sector és el primer dels que generen treball i moviment econòmic, si comptem bé els beneficis directes i els indirectes i un PIB aproximat del 12%. Però què vol dir ser un país turístic? Tenir el nombre més alt de turistes? Ser el que més places ofereix? Presentar la guia de restaurants més extensa? Tenir la fortuna de ser els que més hores de sol gaudim? Es pot considerar que tot aquest bagatge suma, però això només és cert quan al darrere hi ha consciència activa de servei, perquè, si no, resta. I qui l'ha de tenir, aquesta consciència? Els propietaris i els treballadors dels negocis? Les institucions? Doncs tothom: des de la primera autoritat fins al ciutadà que un dia serà aturat per un foraster perquè li expliqui com arribar a un lloc. Perquè el turisme és una activitat en què el producte que es ven no es limita a l'hotel, al restaurant, a l'apartament, a l'agència de viatges o a l'oficina d'informació. El que s'ofereix és el país sencer. I els visitants se n'acaben enduent els gestos amables i els gestos antipàtics, els preus raonables i les aixecades de camisa, el paisatge cuidat i els indrets malmesos, els carrers nets i les escombraries amuntegades... Si aquests dies d'ebullició humana tenim l'oportunitat de fer de turistes a qualsevol localitat receptora de visitants, fixem-nos bé en el que veiem i rebem i comprovarem que –malgrat la bona feina d'alguns professionals–, en general, som ben lluny de ser conscients que es tracta d'una activitat que ens beneficia a tots i d'adonar-nos que tenim una quota personal de responsabilitat a través del que transmetem. Si de veritat volem un #noupais, hem de ser capaços d'assumir que el turisme hi és essencial i de fer-ho veure a qui té la responsabilitat de donar pautes i de planificar el futur.