L'urna amenaçadora

Al final seran els cinc milions i mig de catalans cridats a les urnes el 27 de setembre els que dibuixaran la realitat del país, els que enviaran el missatge de la societat catalana a tot aquell que el vulgui escoltar, els que decidiran què volen i què no volen per al seu futur i els que posaran cadascú al seu lloc. Mira que és fàcil d'entendre que el 27-S hi haurà candidatures que propugnen iniciar un procés d'independència de Catalunya i n'hi haurà que propugnen no fer-ho. Mira que és fàcil d'entendre que això ha arribat aquí perquè durant els últims cinc anys milions de catalans han fet manifestacions inèdites a Europa poblant el carrer d'estelades –amb permís de la UEFA– i reclamant als polítics un viratge històric davant el sinistre total de la tercera via. Mira que és fàcil d'entendre que aquesta situació excepcional provoca moviments també extraordinaris que no responen als esquemes tradicionals de la política autonòmica. I mira que és fàcil d'entendre que qualsevol estat que es digui democràtic i es mogui en un entorn democràtic no pot deixar d'actuar d'acord amb el que manifestin la majoria dels votants. És tan fàcil com votar i comprovar què diuen els ciutadans. I això és el que acabarà passant, però pel camí els catalans hauran de suportar unes quantes setmanes de xivarri i cridòria de tots aquells a qui aquesta realitat els desagrada, els incomoda o els deixa fora de joc fins al punt que el seu instint de supervivència els porta a negar-la. Des dels pregoners de l'Espanya eterna que no paren de repetir “Son elecciones autonómicas” i “Nadie romperá España” fins als candidats de l'antic règim que intenten escapar de la residualitat parlamentària esgarrapant titulars a costa de Junts pel Sí, la candidatura que els trenca tots els esquemes, la que proposa un canvi històric, la que posa el país al davant dels partits, la que ha fet més de 15.000 voluntaris en 48 hores.