Un homenet espantat

Continuo llegint ‘L'enginyós senyor Ripley' i així, doncs, com Tom Ripley se les enginya per fer-se amic de Richard (Dickie) Greenlaf, el fill d'un milionari que prefereix pintar en un poble del sud d'Itàlia que dedicar-se al negoci familiar a les drassanes de Nova York. Segueixo, però, tenint present Vés i aposta un sentinella, la novel·la amagada, i recentment revelada, de Harper Lee, que
hi explica que molts dels
joves nord-americans que van combatre en la II Guerra Mundial van tornar al seu país amb el propòsit de fer diners duent una vida socialment acordada. Dickie Greenlaf era massa jove per anar a la guerra, però en certa manera representa una deriva burgesa, potser superficial, de l'esperit de la “generació perduda” nord-americana que, desencantada fins al nihilisme, va marxar d'un país entregat als diners, a la vida reglada i al puritanisme moral. En canvi, Henry Clinton, el jove que vol casar-se amb Maria Louise Finch a la
novel·la de Harper Lee, és dels que tornen per fer diners.

Henry Clinton, pertanyent a una família desestructurada que semblava condemnar-lo a l'exclusió, ha hagut de lluitar per convertir-se en advocat, com el seu admirat Atticus Finch, i ser considerat socialment. No vol perdre allò que ha guanyat: “He hagut de treballar com una mula per tenir tot el que tinc.” Així ho explica a Maria Louise Finch quan aquesta li recrimina que formi part del consell de ciutadans (blancs) que, temorosos, s'organitza en contra de la lluita dels afroamericans pels drets civils. Henry afirma que els homes s'han d'adaptar a determinades demandes de la comunitat per ser-hi útils. No és per ser útils a ells mateixos i als seus? Ell argumenta: “Vull que el poble continuï respectant-me, vull fer-me un bon nom com a advocat, vull guanyar diners, vull casar-me i formar una família...” I ella el veu com un homenet espantat que té por de no seure amb la resta d'homes com cal... Aquella mena de “bona gent” que, per no ser exclosa, poden consentir la injustícia, la discriminació, la persecució de “l'altre”. La por fa feixistes.