Damunt la terra cremada

Les unitats de bombers es retiraven dels encontorns del Calvari una vegada assegurat que el foc que s'havia abrandat estava ben extingit. Passejar ara al damunt de la terra cremada dóna ocasió de contemplar amb detall l'orografia del lloc, gairebé exempt de tot vestigi vegetal. L'ermita es va salvar, malgrat que les flames varen envoltar-la; però la resta, fins prop del pirulí de comunicacions és avui un erm on no hi creix ni una herba. L'Ajuntament va afanyar-se a proclamar que “redactarien un Pl” per a les Pedreres. No sabem si cal plorar o si cal riure: hem sentit aquesta cançó tantes vegades, durant tants anys, i mai s'ha fet res, que no ens mou ni fred ni calor.

Joaquim Nadal, l'any 2007, sent conseller de Política Territorial va publicar un luxós llibre que conté un Plan de la ville et forts de Gironne 1712 amb la reproducció a escala d'un plànol que es conserva a la Biblioteca Britànica, dibuixat pel capità Ducoron. Entre les curiositats que sorprenen –la Girona antiga no ha canviat gens en tres-cents anys– hi ha les fortificacions que defensaven la ciutat abans de la caiguda de Barcelona el 1714 en la guerra de Successió. Entre aquestes s'hi pot veure el fort del Calvari, solitari, aïllat, una avançada que protegia la muntanya, i no costa gaire imaginar la inquietud d'aquells soldats en la foscor de la nit, pendents d'un atac de les tropes enemigues. i posteriorment, un segle més tard (1809) en el llibre de Manuel Cúndaro sobre els setges de Girona torna a aparèixer en mapes el fort Calvari, i en l'extensa narració del diari de la confrontació que documenta l'autor destaquen les accions militars que tingueren lloc en aquell destacament, protegint combois que portaven queviures, o repel·lint atacs de les tropes de Napoleó.

Avui d'aquelles velles pedres, testimoni de tant patiment, no en queda gaire res. Hi ha una mina d'aigua amb una data (1712), diverses construccions que apunten; alguna que serveix de sopluig a indigents, i poc més. Girona ha oblidat la muntanya, immersa com està en la comoditat de l'urbs. Però ara, en quedar despullada de vegetació, permet veure molt més del seu perfil. A terra hi ha moltes pedres treballades, que s'haurien de recollir i guardar per a una possible reconstrucció; i tampoc costaria tant fer-hi anar màquines que aplanessin i netegessin el sòl, practiquessin senders, reunissin pedres i ho deixessin net perquè fos reconegut fàcilment en endavant.

Es tractaria d'evitar que quan torni a néixer la vegetació sepulti de nou un vestigi de la història gironina. Ens diran: “Tot això ja es farà quan s'executi el pla de les Pedreres.” Si ha de ser així, podem esperar asseguts. Estem parlant d'una urgència.