El bé a preservar

El president del PSC i alcalde de Lleida amb el suport de Ciutadans, Àngel Ros, va repetir ahir per enèsima vegada que el seu partit no és independentista, que és “catalanista” i “federal”. Són unes raons lícites i recurrents. Exactament per ser això, el PSC s'ha quedat com s'ha quedat. A pèl. Ara més que mai, un partit municipalista, hegemònic al Baix Llobregat i amb alguna alcaldia important extramurs, com Lleida, amb el permís de Ciutadans. Mentrestant, el PSOE roda la roda per enèsima vegada. I algú insinua una reforma constitucional i algú altre parla de pacte fiscal específic per a Catalunya, i el galliner dels barons s'avalota, i qui ho ha dit se l'embeina. I no passa res. Com sempre. El paper del PSC és, també com sempre, on connaît la chanson, el de cavaller de la trista figura que ha d'anar sentint com els seus “referents” el rebolquen una vegada i una altra pel mateix tarquim. Per això, els socialistes catalans necessiten un discurs, un salvavides. Ahir Àngel Ros va apel·lar al “bé a preservar”. “El bé a preservar l'any 75 –va dir– era la democràcia.” I per això es van beure tot el cafè per a tothom. El “bé a preservar” ara hauria de ser “l'estabilitat” –encara sort que Ros no va relliscar i va dir “la unitat”– i per això el cafè diferent ara se l'haurien de prendre ells. Com que són més, ells, senyor Ros, el bé a preservar és un altre: el de la supervivència a Catalunya. I això no demana ni “unitat” ni “estabilitat” a l'Estat. Demana audàcia i decisió. Un cert risc.