Massa testosterona

Costa pronunciar en públic una frase tan contundent i real com la que segueix: la violència és essencialment masculina. I això malgrat l'obvietat dels fets, les dades de la fiscalia, de les policies, dels responsables de presons (tan sols cal fixar-se en la proporció d'homes empresonats respecte a les dones, i els seus motius...), de les xifres de Nacions Unides i de totes les universitats que estudien la qüestió. Costa, perquè dir-ho així desperta una incomoditat difosa que si fos expressada obertament vindria a dir: i ara què diu aquesta, si es tracta d'un fenomen general, humà...? No hi ha dones que...? Per, seguidament, oferir un quants exemples tan reals com escassos que demostren un fet: són l'excepció que confirma la regla. Però les xifres són tossudes i ens parlen, no solament d'impulsos agressius que tant homes com dones compartim malgrat els expressem de forma diferent, sinó de la violència oberta: la que mata, fereix, destrueix (ciutats, persones, dones i nens...) en un degoteig constant que no s'atura malgrat l'escàndol social que genera. I com que costa, opto per fer-me acompanyar de les gens sospitoses afirmacions d'homes que no solament protesten enfront l'assassinat de dones sinó que posen en qüestió el que normalment es ven com a “virilitat”. Ho fan els grups d'Homes Igualitaris, com molts d'altres a títol individual, homes respectats, escriptors reconeguts com Manuel Rivas, Fernando Marías, Francesc Serés... I buscant complicitats que m'absolguin de tota sospita de feminisme amargat i agressiu contra els homes, recordo les paraules del president del Cercle d'Economia, Anton Costas, quan, per explicar la situació actual de la crisi dita grega (dita, perquè és més aviat una crisi de vincle, de relació, de model de construcció europea...), empra un símil ben útil en aquests moments: descriu els esforços negociadors com una carrera on es tracta de mostrar quin cotxe s'apropa més a l'abisme a tota velocitat, qui pot més en una situació de perill, i acaba dient: és una qüestió de testosterona...

Té raó: massa testosterona arreu. Malgrat els canvis legislatius i els recursos democràtics, el masclisme continua pervivint i manifestant-se sobretot en les situacions de crisi personal o col·lectiva. En situació de conflicte es reactiven, s'actualitzen, dos trets essencials de l'educació rebuda i del contaminat aire cultural que respirem: la competició en tant que mesura externa de la vàlua personal, i la possibilitat, inclús l'estímul, a la resposta violenta en front de conflictes que generen sentiments de manca de control, frustració o por; sentiments humans que cal aprendre a gestionar i a resoldre sense emprar eines violentes des de ben petits. I és aquí on cal preguntar-se si, en el marc d'una insuficient coeducació, estan prou considerats i treballats aquests dos trets –tan estimulats socialment, a més– que preparen els nois a esdevenir homes pretesament “virils”. No és lògic el que passa: si sabem que per diverses i combinades raons físiques i culturals corren el risc de caure en conductes testosteròniques, no hauríem de fer de l'aprenentatge a la seva gestió i encarrilament un objectiu educatiu específic, una assignatura important? Afortunadament, tenim exemples constants d'altres homes que han emprat tots els seus recursos, les seves energies i autoestima en activitats creadores i humanitzadores. Constructives i no destructives.