Ben aviat començarà a ser necessari tenir un manual per demanar amb què es pot i amb què no es pot comparar el procés que viu Catalunya. Ho dic perquè resulta força freqüent que les persones que declinen les comparatives amb processos com els del Quebec i Escòcia estan a cinc minuts de fer-ho amb casos molt més tronats com els de Kosova, Ossètia del sud o la recurrent Alemanya nazi. Encara més, quan els partidaris que Catalunya decideixi el seu futur a les urnes apel·len a casos semblants (per format de decisió) com el quebequès o l'escocès, l'interlocutor contrari a aquesta autodeterminació esgrimeix: “Ui, no és el mateix.” A fe de Déu: ni el govern canadenc ni el britànic s'han comportat com l'espanyol. L'exprimer ministre socialista Gordon Brown va fer campanya pel no a Escòcia però no va dir nazis als escocesos entre altres coses perquè ell mateix és escocès, és a dir, una altra diferència: un escocès ha arribat a ser primer ministre britànic. (El van avalar els britànics però sobretot els mateixos socialistes britànics, vaja, igualet que Josep Borrell). Tampoc el líder quebequès, Jacques Parizeau, va ser imputat quan es va fer el primer intent de consulta sinó que se'n va pactar l'oficialitat i mutu reconeixement. I ves per on, tant a Escòcia com al Quebec, a referèndum pactat, va sortir el no. I aquí ve el salt qualitatiu: quan es compara, normalment falta una part de l'equació. Si per alertar de les conseqüències d'una DUI es posa l'exemple bèl·lic de Kosova... qui se suposa que fa de Sèrbia? Ahir Xavier García-Albiol va comparar Artur Mas amb un dictador d'una república bananera. No sé si tenia al cap Veneçuela: S'imaginen què diria el PP si el partit de Nicolás Maduro canvia per la via ràpida i en solitari la llei del Tribunal Constitucional per poder inhabilitar rivals polítics?