Capmany!

Des de l'N-II Figueres-la Jonquera a l'autopista A-4 Parndorf-Viena ens separen 18 anys, 5 mesos i 21 dies... en quilòmetres, res... en morts, cinquanta-nou més... El 16 de març de 1997, dotze persones varen perdre la vida a l'accident a la carretera a Capmany, en el seu viatge cap a Europa, amagades a l'interior d'un camió que transportava ampolletes de vidre per a colònia. El sinistre va provocar, a banda dels minuts de silenci protocol·laris, diverses resolucions judicials que van analitzar l'actuació de les –periodísticament– anomenades màfies de transport d'éssers humans. L'aleshores magistrat Fernando Lacaba –actual president de l'Audiència de Girona– va al·ludir en aquell moment a una sentència del Tribunal Suprem en la qual s'advertia que la legislació té com a objectiu la protecció dels treballadors davant una nova forma d'explotació afavorida per l'estructura econòmica mundial i l'aprofundiment de la desigualtat entre països rics i pobres. I ara fa deu dies, horroritzats, descobríem setanta-un cadàvers a 50 km de la capital austríaca, també en un camió, asfixiats. Disculpeu-me, lectors, però què hem après al vell continent en prop de vint anys? Insisteixo, què hem après? Que què hem après, dic? ...?

Joan Manuel Serrat, el 1992, al seu àlbum Utopia, ho havia cantat ja així: “Disculpe el señor, se nos llenó de pobres el recibidor y no paran de llegar, desde la retaguardia, por tierra y por mar. Y como el señor dice que salió y tratándose de una urgencia, me han pedido que les indique yo por dónde se va a la despensa, y que Dios se lo pagará. ¿Me da las llaves o los echo? Usted verá que mientras estamos hablando llegan más y más pobres y siguen llegando. ¿Quiere usted que llame a un guardia y que revise si tienen en regla sus papeles de pobre? Disculpe el señor pero este asunto va de mal en peor. Vienen a millones y curiosamente, vienen todos hacia aquí. Traté de contenerles pero ya ve, han dado con su paradero. Estos son los pobres de los que le hablé. Le dejo con los caballeros y entiéndase usted. Si no manda otra cosa, me retiraré... Que Dios le inspire o que Dios le ampare, que esos no se han enterado que Carlos Marx está muerto y enterrado.”

Aquest darrer paràgraf és per a Kinan Masalemehi, un nen refugiat sirià de tretze anys, que ha fet una crida al món prou clara: “Si us plau, ajudeu Síria. No volem anar a Europa. Síria necessita ajuda ja. Pareu la guerra a Síria, només feu això.”